ja es veurà....

Una història d'Orient (via yorokobu):

"Un hombre pobre vive con su único hijo en el campo. Un día, un caballo salvaje aparece en su pequeño dominio. No tiene dueño. Tal como manda la tradición, el hombre tiene derecho a quedarse con el caballo que pasta en sus tierras. Los vecinos, entusiasmados, le dicen:

—Qué suerte tienes. No tenías caballo y ahora, de pronto, tienes uno sin que te haya costado nada.

El hombre contesta, ante el estupor de sus interlocutores:

—No sé si es buena suerte o no. Ya se verá.

Pasa el tiempo. El hijo del hombre está galopando con el caballo a campo través cuando, de pronto, un obstáculo lleva al animal a hacer un movimiento brusco y a lanzar al jinete por el aire. Fruto de la caída, el chico se destroza una pierna contra una piedra. Los vecinos vuelven a hablar con el hombre, esta vez graves. —Qué mala suerte has tenido. El caballo que te has encontrado parece que estaba destinado a provocar un accidente a tu hijo, un accidente del que le llevará mucho tiempo recuperarse.

El hombre, tranquilo, vuelve a contestar:

—No sé si es mala suerte o no. Ya se verá.

Transcurridos unos meses, la guerra llama a todos los jóvenes del país al frente. A todos menos a uno: el hijo del hombre, por tener la pierna todavía en mal estado, no tiene que hacer frente a un sufrimiento seguro. Los vecinos vuelven a la carga:

—Qué suerte has tenido. El accidente provocado por el caballo, que parecía una desgracia, ha acabado convirtiéndose en la salvación de tu muchacho. El hombre contesta una vez más:

—No sé si es buena suerte o no. Ya se verá…"

Ets fotogènic?

'No' és el que respon la majoria de gent.

Vet aquí un petit truc que em va explicar el fotògraf de la empresa: donar-li una volta horitzontal de 180º.

El motiu per el qual no ens veiem fotogènics és perquè la imatge que veiem a les fotogràfies és la inversa a la que estem acostumats a veure de nosaltres mateixos, que és la dels miralls. Així, el nostre ull dret el veiem sempre a la dreta, però a les fotografies el veiem a l'esquerre.

Potser, i això ja m'ho invento jo, la gent que es veu més fotogènica és la que es més simètrica, i que per tant, no veu diferència entre una fotografia i un mirall.

Si no et veus fotogènic de cap de les dues maneres, deixa-ho. Ets lleig :)

El coneixement del tot

El ser humà és curiós per naturalesa. Sempre vol saber més. Sempre en sap més. Cada cop viatgem més lluny, sabem més de l'univers. Cada cop sabem més de les enfermetats que patim, les tractem per evitar-les. Recordo que fa un temps vaig llegir una notícia en la que uns científics creien possible dirigir un tornado i moure'l cap a una direcció o una altra. Tenim límit?

Comparar el coneixement que tenim ara amb el que teniem fa 100 anys és irrisori. Cada cop sabem més coses, és un fet. Però pot arribar el dia en el que el ser humà ho sàpiga tot? Obrim les nostres ments perquè no és un exercici fàcil. Per entendre aquesta premisa cal posar límit al coneixement. És a dir, cal entendre que el coneixement no és infinit. Hem de pensar que no estem pensant en el coneixement que tindrem potser d'aquí 100 anys. Estic parlant del coneixement que tindrem d'aquí 10 segles per exemple. El ser humà cada cop és més semblant a la figura creada per nosaltres mateixos que hem anomenat Déu. Creem i salvem vides. Modifiquem el nostre entorn. Cada cop controlem més el nostre entorn i tampoc sembla tenir límit la nostra ambició de saber-ne més. Què passaria doncs si arriba el dia en el què el ser humà esbrina tot el coneixement? Quan dic tot és tot. Demostrar si Déu existeix o no (tot i que ara sigui qüestió de fe), saber què et passarà d'aquí 1 any, etc. Per mi, un ser humà (o societat) que ho sàpiga tot està condenada a morir. No crec que gaudir de la vida sigui suficient per mantenir una espècie en vida. O tens contra què lluitar, cap a on avançar, o no tindràs suficients motivacions per seguir vivint.

Reducció de Karl Marx amb verduretes

Qui més qui menys utilitza un alt percentatge del temps a treballar per d'altri. Alço la ma. Molts dies, quan estic a punt d'entrar a l'edifici on treballo, m'aturo al davant i me'l miro de d'alt a baix. Sempre em faig les mateixes preguntes: "Realment és important aquest treball que vaig a fer? És important per a la societat? Cap a on va aquesta societat? Pot la societat com a massa decidir cap a on vol anar? Puc jo?" Em quedo plantat 3 segons que és el que em dura la tonteria matutina. Però perquè acostuma el treballador corrent a sentir-se alienat d'una feina que realitza 8 hores al dia? PAM! Analogia.

Quan era petit, creia que era torturat i vaig estar a punt de denunciar als meus pares per maltractament. Però mentre parlàvem de les fluctuacions del mercat bursatil a la Xina, vaig comentar el tema amb els meus companys de P3 al pati de l'escola. Vaig esbrinar que:

- Els nens de P3 no saben res sobre fluctuacions (si més no del mercat bursàtil).
- Tots els pares donaven als seus fills peix i verdura per menjar. Bé, o això o tenien un pla massa maquiavèlic.

Odiava el peix. Odiava la verdura. Peix + verdura = tragèdia grega. Només amb 3kg de mayonesa era capaç de mig empassar-m'ho.

Quan vaig ser una mica més gran, les meves ganes de denunciar als meus pares no van minvar. Alguns dies, els meus pares marxaven i tenien la gossadia de no deixar-me el menjar preparat. A mi!!! I clar, el pa amb embotit està bé. Molt bé de fet, però arriba un moment que et canses (o et quedes sense pa...). Així que et comences a iniciar en el mon de la cuina creativa. Vaig decidir fer-me uns espaguetis amb salsa de paté. No em pregunteu perquè. M'agradaven els espaguetis. M'agradava el paté. Vaig seguir un model relacionarl bàsic. Contextualitzant la situació, tenir Internet no era normal. Així que, bullir espaguetis? OK. Salsa de paté? Mec! Error! Alarm! Vaig posar en una paella mantega i quan la mantega estava ben calenteta, vaig afegir mitja barra de paté amb pebre. Resultat al plat? Uns bonics espaguetis blancs amb fons de pasta de paté amb grumolls. Estava bo aquest plat? I tant!!! Boníssim!!! (Mode irony: off).

Per una banda, tenim un nen petit que s'ha de menjar un peix amb verdures si o si. No té poder de decisió. Però per l'altre tenim un nen jove que és capaç de menjar-se el plat més fastigós del mon i trobar-lo exquisit. El motiu no és més que l'alienació que pateix un ser humà quan no es veu implicat en el procés de creació. A un nen petit el portes a collir la verdura al camp. L'ensenyes a rentar-la i tallar-la, i de ben segur que el plat de verdures d'aquell dia el trobarà molt millor que els altres. Però al noi més gran no li portis un plat d'espaguetis blancs amb una pasta rara que no sap què és, perquè t'ho fotrà pel cap.

Habitualment a les feines trobem 3 o 4 cuiners i la resta son ajudants de cuina que pelen patates. Així que ara, quan estic a punt d'entrar al meu edifici abans de treballar penso: "Que m'haurà fet la meva mama avui per dinar? Porto el pelapatates?"