31 de gener 2011

internet és cultura

Internet és una font d'informació. Però també de desinformació. Llegeixes tantes coses que al final ja no saps què és veritat i què no. Dic això perquè darrerament amb la nova llei anomenada Sinde que el govern vol aprovar he llegit autèntiques barbaritats de fonts contrastades i no contrastades. No diré noms per no difamar (no és que el meu blog sigui gaire llegit la veritat, però després de la llei Sinde... no m'agradaria acabar a la presó). El que és important és el concepte d'aquestes barbaritats. Podem llegir coses com que els internautes són delinqüents, que estem fent mal a la cultura, que no sortiran nous valors perquè ens carreguem la indústria discogràfica,... I un llarg etcètera que sincerament em fa venir caguera.

Analitzem la situació. Internet, s'està carregant la cultura. Des de que hi ha Internet, em penso que no he vist tantes pel·lícules, sèries, documentals,... en la meva vida. Els puc veure a més en l'idioma que jo decideixo, amb subtítols si ho decideixo, i quan jo decideixo sense veure publicitat. Puc comentar-les amb els meus amics (o no amics) mitjançant Internet, recomanar-la a amics meus que no viuen propers a mi, o ser recomanats segons els meus gustos en comparació a d'altres internautes. Per tant, de carregar-se la cultura res de res. Fomentar-la, fomentar-la i fomentar-la.

Que no sortiran nous valors perquè ens carreguem la indústria discogràfica. Aviam, aviam, aviam. Primer de tot, qui diu això són justament artistes que estan hípercolocats en l'escena musical, cinematogràfica,... i que per tant tenen motius econòmics per queixar-se. En segon lloc, fa 8 o 10 anys, un CD et podia costar 15€, 20€... i avui dia, gràcies a la pirateria (dic pirateria i gràcies amb orgull) pots comprar-te'l per 5€. I creieu-me que segueixen tenint beneficis. I gràcies a Internet a més, ja no són necessàries les indústries discogràfiques. Avui dia, qualsevol persona amb una petita inversió econòmica, pot grabar i distribuir el seu treball d'una manera més que digne. Per la qual cosa, ja no necessito que em grabin un cd físic amb un llibret físic i que em costi 15€. El canal és Internet. Aprofita'l o desapareix. I què és això de grabar un disc fer un porró de concerts en un any i a viure de les rentes? Els escollits que es poden guanyar bé la vida amb la indústria discogràfica (o cinematogràfica) guanyen molts i molts diners. Perquè? Perquè generen molts ingressos. Però d'on venen aquests ingressos? Del cd o dvd que pagues a 13€. Així que sentint-ho molt, si treure dos discos a la teva vida no t'ha enriquit, mala sort. A treballar d'una altra cosa vividor. O fes més concerts. Un actor treballa un any, fa una pel·lícula i cobra una pasta brutal. Doncs ho sento. Ara que ha sorgit Internet hauràs de guanyar un sou menor.

Per la qual cosa, aquí hi havia gent que s'estava enriquint. Un cop més a costa de la gent. Abans, per Canal +, comprar una pel·lícula per taquilla podia costar-te aproximadament 8€. Avui la pots comprar per 1,5€ i encara tenen beneficis. El i+, li oferien al meu pare per 200€ l'aparell. Fa un parell de messos li van donar gratis. Què ha passat doncs? Abans valia 200€ i ara no? I continuen tenint beneficis. Però on està el benefici? En oferir un servei de qualitat de quota mensual i que fidelitzi el consumidor. No hi ha volta de fulla. Que no ens intentin enganyar. És normal que directors, actors, artistes,... lluitin per fer desparèixer la pirateria. Qui voldria perdre el paraís en el que viuen? La cultura no desapareixerà perquè precisament cada cop hi ha més i més consumidors. Però s'ha acabat això d'enriquir-se. Si realment vols ser músic, actor,... no t'importarà fer concerts, teatre, més pel·lícules,...

A USA existeix una cosa que es diu netflix. Netflix és un servei de pagament mensual, en el qual per 8$ al mes, pots veure el contingut digital que vulguis quan vulguis (pel·lícules, sèries,...). He parlat amb molta gent, inclòs jo mateix (si, parlo amb mi) i tothom estaria disposat a pagar 8€ al mes per veure contingut digital de manera lliure. Però allà existeix una cosa que es diu mercat lliure, que pel que sembla, degut a coses com SGAE, Digital +, i aquests enriquidors de l'estil, no permetran encara que aquí arribi.

Jo ho sento molt, però Internet és cultura.

Jo no penso canviar. Que ho facin ells.

30 de gener 2011

Brote de clase 1

Porto una setmana anant a rehabilitació per un possible edema ossi al peu esquerra. Poca cosa a dir. Només que és força avorrit, i que m'hi estic una mica més d'una hora. Així que intento aprofitar el temps. En això estava l'altra dia, quan em vaig acabar de llegir el llibre "Guia de supervivencia zombie" de Max Brooks (fill de Mel Brooks). Un podria pensar que el llibre estaria tractat en forma d'humor, que diria bajanades, i que podries passar una bona estona rient. Doncs res més enllà. Es tracta realment d'una guia de supervivència per a epidèmies zombie. Diferenciant-lo per tipus (classe 1, 2, 3 o 4 en funció del número), analitzant els diferents terrenys, les armes, com atacar, com defensar,... inclús s'atreveix a posar diferents epidèmies històriques (aquí és on més patina, però).

La qüestió és que un cop m'havia acabat de llegir el llibre em vaig posar a pensar. En el llibre, el zombie sorgeix com a causa de la infecció d'un virus que mata la persona i la resucita amb l'estat de zombie. Un virus. Per tant, res d'extraordinari. Res d'estrany. Podria pasar. Així que de cop i volta em vaig sorprendre a mi mateix, a la sala de rehabilitació, analitzant el meu voltant i veient les meves possibilitats si per la porta entrés un zombie. Vaig veure que no tenia cap arma contundent. No tenia cap pal, cap ganivet. Cap arma que em permetés mantenir distància. Em sentia incòmode. Només tenia una d'aquelles gran boles toves que serveixen per fer rehabilitació amb els braços i que la veritat només em serviria per passar una bona estona jugant amb el zombie abans d'acabar infectat. El més greu de tot a més, és que no tenia cap altra via de sortida (tret fonamental si voleu sobreviure). Estava en una ratonera. De cop i volta, sento un gemec llunyà i un zombie camina arrossegant una cama entrant a l'habitació. És en aquell moment quan angoixat i esperant trobar-me amb la primera amenaça d'un brot de classe 1, enfoco la vista al suposat zombie i penso: "Roger... La gent gran també té dret a fer rehabilitació".

Toca canvi de llibre :)

24 de gener 2011

no aprecies el que tens fins que no ho perds...

això és el que m'ha passat al perdre la roda del ratolí

"No existeixen els problemes...

només situacions". Aquesta frase l'he extret de la pel·lícula "Revolver" (Guy Ritchie, 2005). Una frase que la llegeixes en un llibre d'autoajuda i sembla cursi, però que dita per un tipus dur, en una imatge fosca, amb veu greu i amb una mirada d'aquestes que sembla que estigui mirant a l'infinit, és la frase més profunda que has sentit mai. La pel·lícula (i el director) m'encanta i és una reflexió sobre l'ego que em va sembla molt interessant.

La frase em va agradar perquè és certa. Però llavors, perquè tendim a buscar-nos problemes? O perquè li diem problemes si només són situacions? La wikipedia (en castellà) diu que:

"Un problema es lo que pertenece o se juzga bajo el punto de vista de la contingencia, es decir la posibilidad e imposibilidad de las situaciones y cosas. Lo que puede generar inquietud o perturbar la paz o existencia de quien lo tiene en su conciencia."

Una mica rebuscada, estic d'acord. Quan t'has de llegir una definició dues vegades... malament anem. Però perquè li diem problema? Imaginem dues persones: A i B. Ambdues s'han de comprar un sofà per casa seva. Però A gaudeix anant a comprar, mirant catàlegs, preguntant,... i en canvi B no es decideix mai, anirà a dues botigues i passarà un mal moment. És curiós doncs que A estarà més temps en tot el procés de compra, i en cap moment se sentirà angoixada i en canvi B potser s'està 2 hores en tot el procés, però fins al moment de la compra pensarà que té un problema. I la situació és la mateixa.

El que vull dir és que això que anomenem problemes depén totalment de la prespectiva, i que és totalment subjectiu. Però ara, quan tinc una situació, em pregunto: alguna de les situacions que he viscut a la vida i m'han angoixat, han derivat en alguna nova situació de catastrofe inimaginable? Val la pena angoixar-me?

:)

21 de gener 2011

Els tags infinits...

Em considero una persona que no té problemes en canviar la manera de ser i/o les opinions. En el transcurs del temps el teu entorn canvia, la teva percepció canvia, analitzes les coses des d'un punt de vista nou, i per tant, com a resultat de diferents factors, tu mateix canvies. El teu discurs canvia, la teva manera de vestir canvia, la teva manera d'argumentar... Tot i així, amb aquesta necessitat que tenim de posar nom a les coses i aquesta limitació que ens ofereix el llengüatge, encara utilitzem els adjectius per definir coses de manera immutable al llarg del temps. Diem coses com "El Pau és tossut" (m'he preocupat d'escollir un nom de persona que no conegui :D) i això és així. El Pau és un tossut i en qualsevol discussió podem treure un argument com "és que ets tossut..." i quedar-nos tant amples. I no discuteixis Pau que encara reforçaràs el seu argument. "La Maria és simpàtica" i sempre esperaràs que la Maria estigui de bon humor i et faci riure. Perquè ella és així. Segur? Sempre?

Anem al concepte. Crec que el llengüatge és tendenciós alhora d'usar els adjectius. Parlem d'una manera que els fa infinits en el temps. Ningú és tossut el 100x100 del temps. I si ho és el 60x100 no es mereix que li possis el tag de tossut. Tant se val que sigui un adjectiu positiu o negatiu. Tu diga-li a una persona cada dia que és bona, que és bona, que és bona,... I al cap de dos setmanes et dirà que te'n vagis a la merda. I a partir d'aquell dia diràs que té massa caràcter.

Però oju peligru que també hi ha gent que s'escuda darrera dels adjectius. Les persones que estant sent infidels sense dir-li a la parella per exemple... Els hi dius "Oye... ¿estás siendo un poco cabrón no?" I et responen: "Es que yo soy así tio". Si clar, no anèssim a canviar ara tampoc no?

...mmmm potser d'aquí dos dies esborro aquesta entrada...

De compres...

L'altre dia, dinant amb un amic, em va explicar que va anar al Corte Inglés a comprar una cartera per la seva xicota. Volia una cartera bona, així que se li va acudir anar a Prada. Un cop allà, un home amb un accent italià li ensenyava les carteres, agafant-les amb molt d'estil amb la punta dels dits, i explicant-li delicadament els diferents compartiments que tenia. Mentrestant ell no parava de pensar que només volia saber el preu. Després del xou, es va atrevir a preguntar el preu d'una. 130€ li va dir l'italià. Guardant les compostures i assentint lentament amb el cap es va quedar estoicament. Jo li vaig dir que es podria haver girat de manera pausada, mirar als dos costats i sortir corrents d'allà braços en alt. Però tenim una cosa que es diu educació que ens fa aguantar els crits interns. Molt acertadament li va preguntar: "¿No tenéis más baratas?" I li diu "Tenemos esta por 310€" Alarm! Alarm! Confusió i pànic recorre pel seu cap mentre una suor freda li recòrre l'esquena. Amb aquest accent italià el primer cop havia entès 130€ quan volia dir 330€!!! En aquest moment, no sabem perquè, no té cap raó de ser però el mires a la cara i li dius:

- ¿A que hora cerrais?
- A las 20:00
- Pues luego vuelvo si eso.
- Si, claro - somriure inclòs

19 de gener 2011

El Secret de la Breu història del temps

Fa poc vaig llegir dos llibres ben diferents: "El Secret" de Rhonda Byrne. I "Breu història del temps". Un és un llibre d'aquests denominats d'autoajuda i que fa tanta vergonya dir que has llegit i tal. I l'altre un d'aquests que agrada dir que has llegit. No diré quin és quin :). La cosa va quedar nivellada.

El fet és que en el del Hawking, parla de molts temes que m'apassionen. D'on venim, viatges en el temps, la creació de l'univers,... I realment són temes que em fascinen. Poder saber tant i tant de fets que van pasar fa milions d'anys em sembla increible. I tot gràcies a l'observació i reflexió. Per exemple, fa referència als grecs per parlar de descobriments del segle XX. Ho hem descobert ara si, però els grecs ja en parlaven. Simplement genial.

En Hawking ens explica a grans trets les forces gravitacionals per a grans masses i per a masses molt petites (a nivell quàntic). Així que seguint fórmules físiques som capaços de determinar la posició d'un planeta (per exemple) de manera molt precisa d'aquí 10 minuts, 1 any o 30 anys. Partint de la base que les masses a nivell quàntic també es basen en lleis físiques, seria possible determinar-ne la seva posició d'aquí 10 minuts, 1 any o 30 anys? Els físics deterministes es preguntaven (i creien) que, en el cas de disposar d'eines que ens permetessin el complex càlcul computacional de determinar la posició d'aquí 10 minuts, 1 any o 30 anys de totes i cadascuna de les particules que formen part del planeta terra, seria possible predir el futur d'aquí 10 minuts, 1 any o 30 anys? Tot semblaria indicar que si, que seria possible. Però segons uns experiments posteriors, en analitzar la posició d'una sola particula quàntica, era necessari estudiar-la emetent un feix de llum que modificava la seva trajectòria, i per tant no era possible determinar la seva posició futura. Tot i així, alguns científics com Einstein (sempre recolza dir que Einsten ho pensava) creien que potser el fet d'emetre aquest feix de llum i el desviament que aquest comportava podria també estar regit per lleis de la física i no seria tan arbitrari. Amb la qual cosa, seria possible saber on estaré jo d'aquí 10 minuts, 1 any o 30 anys. Per tant, seguiriem sent lliures? Si donem la raó a Einstein, ho som perquè no tenim la capacitat de calcular-ne les fórmules. Bé, potser el vident africà Baba que té els esperits més ràpids i eficients té la fórmula. Penseu que té un 100x100 d'efectivitat i resultats immediats.

Combinar tots aquests conceptes d'en Hawking amb el Secret de la Sra. Byrne em va resultar divertit. En aquest llibre, exposa una llei (no física, sinó espiritual) en la que convida a tothom a controlar les lleis de l'atracció de l'univers per atraure les coses positives. Resumint, ens diu que tot el que ens passa a la vida, ho hem atret nosaltres amb els nostres pensaments i manera d'actuar. I que amb un entrenament i manera de pensar concret serem capaços d'atraure el que nosaltres dessitgem. Home, la veritat és que pot sonar pretenciós, ja que si tot el mon utilitza la seva tècnica i pensa en com fer-se ric (creieu-me que ho diu) i en viure una vida de roses, no hi hauria tantes desgràcies. Segons ella pensar en la pobresa, malaties i desgràcies atrau més pobresa, malalties i desgràcies. Així que si ets un pobre desgraciat infeliç (alhora) has de pensar que ets un ric agraciat feliç.


Així de fàcil senyor Hawking.


(reconèc però que crec en moltes coses de les que diu la Sra. Byrne)

18 de gener 2011

$$$$$

De tant en tant, m'agrada treure temes quan estic en grup per viure un debat, per saber l'opinió dels altres i perquè m'agrada saber com pensen les persones. Un dels temes que sempre trec a taula és el dels diners. Preguntes com: si et toquen 7 milions d'euros creus que series el mateix? tindries els mateixos amics? la mateixa parella? Em reservo la meva opinió, però és força divertit sentir les respostes de la gent i el que es pot allargar la conversa. Proveu-ho, però és curiós veure com agrada parlar d'uns diners que no tenim. Sempre en positiu, clar. Mai en negatiu (mai més podré dir aquesta frase sempre pensar en Van Gaal). Immediatament després faig la meva pregunta estrella: si et toquen 7 milions d'euros tens suficient? "Si" responen la gran majoria. I pregunto: i si et toquen 14 milions donaries la meitat a la beneficència? Ah! Alerta! Això ja és diferent!

Un punt positiu més per a l'egoisme del ser humà. Bravo!