Una història d'Orient (via yorokobu):
"Un hombre pobre vive con su único hijo en el campo. Un día, un caballo salvaje aparece en su pequeño dominio. No tiene dueño. Tal como manda la tradición, el hombre tiene derecho a quedarse con el caballo que pasta en sus tierras. Los vecinos, entusiasmados, le dicen:
—Qué suerte tienes. No tenías caballo y ahora, de pronto, tienes uno sin que te haya costado nada.
El hombre contesta, ante el estupor de sus interlocutores:
—No sé si es buena suerte o no. Ya se verá.
Pasa el tiempo. El hijo del hombre está galopando con el caballo a campo través cuando, de pronto, un obstáculo lleva al animal a hacer un movimiento brusco y a lanzar al jinete por el aire. Fruto de la caída, el chico se destroza una pierna contra una piedra. Los vecinos vuelven a hablar con el hombre, esta vez graves. —Qué mala suerte has tenido. El caballo que te has encontrado parece que estaba destinado a provocar un accidente a tu hijo, un accidente del que le llevará mucho tiempo recuperarse.
El hombre, tranquilo, vuelve a contestar:
—No sé si es mala suerte o no. Ya se verá.
Transcurridos unos meses, la guerra llama a todos los jóvenes del país al frente. A todos menos a uno: el hijo del hombre, por tener la pierna todavía en mal estado, no tiene que hacer frente a un sufrimiento seguro. Los vecinos vuelven a la carga:
—Qué suerte has tenido. El accidente provocado por el caballo, que parecía una desgracia, ha acabado convirtiéndose en la salvación de tu muchacho. El hombre contesta una vez más:
—No sé si es buena suerte o no. Ya se verá…"
19 de desembre 2011
12 de desembre 2011
Ets fotogènic?
'No' és el que respon la majoria de gent.
Vet aquí un petit truc que em va explicar el fotògraf de la empresa: donar-li una volta horitzontal de 180º.
El motiu per el qual no ens veiem fotogènics és perquè la imatge que veiem a les fotogràfies és la inversa a la que estem acostumats a veure de nosaltres mateixos, que és la dels miralls. Així, el nostre ull dret el veiem sempre a la dreta, però a les fotografies el veiem a l'esquerre.
Potser, i això ja m'ho invento jo, la gent que es veu més fotogènica és la que es més simètrica, i que per tant, no veu diferència entre una fotografia i un mirall.
Si no et veus fotogènic de cap de les dues maneres, deixa-ho. Ets lleig :)
Vet aquí un petit truc que em va explicar el fotògraf de la empresa: donar-li una volta horitzontal de 180º.
El motiu per el qual no ens veiem fotogènics és perquè la imatge que veiem a les fotogràfies és la inversa a la que estem acostumats a veure de nosaltres mateixos, que és la dels miralls. Així, el nostre ull dret el veiem sempre a la dreta, però a les fotografies el veiem a l'esquerre.
Potser, i això ja m'ho invento jo, la gent que es veu més fotogènica és la que es més simètrica, i que per tant, no veu diferència entre una fotografia i un mirall.
Si no et veus fotogènic de cap de les dues maneres, deixa-ho. Ets lleig :)
08 de desembre 2011
El coneixement del tot
El ser humà és curiós per naturalesa. Sempre vol saber més. Sempre en sap més. Cada cop viatgem més lluny, sabem més de l'univers. Cada cop sabem més de les enfermetats que patim, les tractem per evitar-les. Recordo que fa un temps vaig llegir una notícia en la que uns científics creien possible dirigir un tornado i moure'l cap a una direcció o una altra. Tenim límit?
Comparar el coneixement que tenim ara amb el que teniem fa 100 anys és irrisori. Cada cop sabem més coses, és un fet. Però pot arribar el dia en el que el ser humà ho sàpiga tot? Obrim les nostres ments perquè no és un exercici fàcil. Per entendre aquesta premisa cal posar límit al coneixement. És a dir, cal entendre que el coneixement no és infinit. Hem de pensar que no estem pensant en el coneixement que tindrem potser d'aquí 100 anys. Estic parlant del coneixement que tindrem d'aquí 10 segles per exemple. El ser humà cada cop és més semblant a la figura creada per nosaltres mateixos que hem anomenat Déu. Creem i salvem vides. Modifiquem el nostre entorn. Cada cop controlem més el nostre entorn i tampoc sembla tenir límit la nostra ambició de saber-ne més. Què passaria doncs si arriba el dia en el què el ser humà esbrina tot el coneixement? Quan dic tot és tot. Demostrar si Déu existeix o no (tot i que ara sigui qüestió de fe), saber què et passarà d'aquí 1 any, etc. Per mi, un ser humà (o societat) que ho sàpiga tot està condenada a morir. No crec que gaudir de la vida sigui suficient per mantenir una espècie en vida. O tens contra què lluitar, cap a on avançar, o no tindràs suficients motivacions per seguir vivint.
Comparar el coneixement que tenim ara amb el que teniem fa 100 anys és irrisori. Cada cop sabem més coses, és un fet. Però pot arribar el dia en el que el ser humà ho sàpiga tot? Obrim les nostres ments perquè no és un exercici fàcil. Per entendre aquesta premisa cal posar límit al coneixement. És a dir, cal entendre que el coneixement no és infinit. Hem de pensar que no estem pensant en el coneixement que tindrem potser d'aquí 100 anys. Estic parlant del coneixement que tindrem d'aquí 10 segles per exemple. El ser humà cada cop és més semblant a la figura creada per nosaltres mateixos que hem anomenat Déu. Creem i salvem vides. Modifiquem el nostre entorn. Cada cop controlem més el nostre entorn i tampoc sembla tenir límit la nostra ambició de saber-ne més. Què passaria doncs si arriba el dia en el què el ser humà esbrina tot el coneixement? Quan dic tot és tot. Demostrar si Déu existeix o no (tot i que ara sigui qüestió de fe), saber què et passarà d'aquí 1 any, etc. Per mi, un ser humà (o societat) que ho sàpiga tot està condenada a morir. No crec que gaudir de la vida sigui suficient per mantenir una espècie en vida. O tens contra què lluitar, cap a on avançar, o no tindràs suficients motivacions per seguir vivint.
06 de desembre 2011
Reducció de Karl Marx amb verduretes
Qui més qui menys utilitza un alt percentatge del temps a treballar per d'altri. Alço la ma. Molts dies, quan estic a punt d'entrar a l'edifici on treballo, m'aturo al davant i me'l miro de d'alt a baix. Sempre em faig les mateixes preguntes: "Realment és important aquest treball que vaig a fer? És important per a la societat? Cap a on va aquesta societat? Pot la societat com a massa decidir cap a on vol anar? Puc jo?" Em quedo plantat 3 segons que és el que em dura la tonteria matutina. Però perquè acostuma el treballador corrent a sentir-se alienat d'una feina que realitza 8 hores al dia? PAM! Analogia.
Quan era petit, creia que era torturat i vaig estar a punt de denunciar als meus pares per maltractament. Però mentre parlàvem de les fluctuacions del mercat bursatil a la Xina, vaig comentar el tema amb els meus companys de P3 al pati de l'escola. Vaig esbrinar que:
- Els nens de P3 no saben res sobre fluctuacions (si més no del mercat bursàtil).
- Tots els pares donaven als seus fills peix i verdura per menjar. Bé, o això o tenien un pla massa maquiavèlic.
Odiava el peix. Odiava la verdura. Peix + verdura = tragèdia grega. Només amb 3kg de mayonesa era capaç de mig empassar-m'ho.
Quan vaig ser una mica més gran, les meves ganes de denunciar als meus pares no van minvar. Alguns dies, els meus pares marxaven i tenien la gossadia de no deixar-me el menjar preparat. A mi!!! I clar, el pa amb embotit està bé. Molt bé de fet, però arriba un moment que et canses (o et quedes sense pa...). Així que et comences a iniciar en el mon de la cuina creativa. Vaig decidir fer-me uns espaguetis amb salsa de paté. No em pregunteu perquè. M'agradaven els espaguetis. M'agradava el paté. Vaig seguir un model relacionarl bàsic. Contextualitzant la situació, tenir Internet no era normal. Així que, bullir espaguetis? OK. Salsa de paté? Mec! Error! Alarm! Vaig posar en una paella mantega i quan la mantega estava ben calenteta, vaig afegir mitja barra de paté amb pebre. Resultat al plat? Uns bonics espaguetis blancs amb fons de pasta de paté amb grumolls. Estava bo aquest plat? I tant!!! Boníssim!!! (Mode irony: off).
Per una banda, tenim un nen petit que s'ha de menjar un peix amb verdures si o si. No té poder de decisió. Però per l'altre tenim un nen jove que és capaç de menjar-se el plat més fastigós del mon i trobar-lo exquisit. El motiu no és més que l'alienació que pateix un ser humà quan no es veu implicat en el procés de creació. A un nen petit el portes a collir la verdura al camp. L'ensenyes a rentar-la i tallar-la, i de ben segur que el plat de verdures d'aquell dia el trobarà molt millor que els altres. Però al noi més gran no li portis un plat d'espaguetis blancs amb una pasta rara que no sap què és, perquè t'ho fotrà pel cap.
Habitualment a les feines trobem 3 o 4 cuiners i la resta son ajudants de cuina que pelen patates. Així que ara, quan estic a punt d'entrar al meu edifici abans de treballar penso: "Que m'haurà fet la meva mama avui per dinar? Porto el pelapatates?"
Quan era petit, creia que era torturat i vaig estar a punt de denunciar als meus pares per maltractament. Però mentre parlàvem de les fluctuacions del mercat bursatil a la Xina, vaig comentar el tema amb els meus companys de P3 al pati de l'escola. Vaig esbrinar que:
- Els nens de P3 no saben res sobre fluctuacions (si més no del mercat bursàtil).
- Tots els pares donaven als seus fills peix i verdura per menjar. Bé, o això o tenien un pla massa maquiavèlic.
Odiava el peix. Odiava la verdura. Peix + verdura = tragèdia grega. Només amb 3kg de mayonesa era capaç de mig empassar-m'ho.
Quan vaig ser una mica més gran, les meves ganes de denunciar als meus pares no van minvar. Alguns dies, els meus pares marxaven i tenien la gossadia de no deixar-me el menjar preparat. A mi!!! I clar, el pa amb embotit està bé. Molt bé de fet, però arriba un moment que et canses (o et quedes sense pa...). Així que et comences a iniciar en el mon de la cuina creativa. Vaig decidir fer-me uns espaguetis amb salsa de paté. No em pregunteu perquè. M'agradaven els espaguetis. M'agradava el paté. Vaig seguir un model relacionarl bàsic. Contextualitzant la situació, tenir Internet no era normal. Així que, bullir espaguetis? OK. Salsa de paté? Mec! Error! Alarm! Vaig posar en una paella mantega i quan la mantega estava ben calenteta, vaig afegir mitja barra de paté amb pebre. Resultat al plat? Uns bonics espaguetis blancs amb fons de pasta de paté amb grumolls. Estava bo aquest plat? I tant!!! Boníssim!!! (Mode irony: off).
Per una banda, tenim un nen petit que s'ha de menjar un peix amb verdures si o si. No té poder de decisió. Però per l'altre tenim un nen jove que és capaç de menjar-se el plat més fastigós del mon i trobar-lo exquisit. El motiu no és més que l'alienació que pateix un ser humà quan no es veu implicat en el procés de creació. A un nen petit el portes a collir la verdura al camp. L'ensenyes a rentar-la i tallar-la, i de ben segur que el plat de verdures d'aquell dia el trobarà molt millor que els altres. Però al noi més gran no li portis un plat d'espaguetis blancs amb una pasta rara que no sap què és, perquè t'ho fotrà pel cap.
Habitualment a les feines trobem 3 o 4 cuiners i la resta son ajudants de cuina que pelen patates. Així que ara, quan estic a punt d'entrar al meu edifici abans de treballar penso: "Que m'haurà fet la meva mama avui per dinar? Porto el pelapatates?"
08 de novembre 2011
la comunicació del futur
M'entreté analitzar la conversa entre dues persones. Em fa molta gràcia aquella conversa que consisteix en dos monòlegs de dues persones que es tenen el respecte de, gairebé, callar quan l'altre parla. Però callar no vol dir escoltar, i és divertit veure, sobretot en les discusions, com la conversa tendeix a derivar a una pluja de conceptes i coses que jo vull dir, sense atendre què ens estan dient, cap a on volem anar i el més important, sobre què estàvem discutint. Afortunadament he viscut prou d'aquestes discussions com per analitzar-me quan em trobo en una i sortir-ne el més aviat possible. Més que res, perquè encara hi ha gent disposada a fer un monòleg que em nego a escoltar.
Això em fa reflexionar sobre el tipus de comunicació que tenim com a ésser humà. Tenim la comunicació no verbal i la comunicació verbal. Estem d'acord que amb ambdues estem transmetent molta informació. Ara bé, tant la comunicació verbal com la comunicació no verbal són una limitació per a la comunicació. El meu cervell actua molt més ràpid que ambdues!!! Quan estic escribint quelcom a l'ordinador o en paper, el meu cervell va molt més ràpid que no pas això. I perquè? Perquè jo ja sé el concepte. Només l'estic intentant plasmar. Quan jo vull explicar una anècdota, i m'enrecordo de l'anècdota, no m'entretinc a explicar-me-la o a repassar-me-la. Senzillament la tinc referenciada al meu cervell com a això o allò altre. Això m'ha fet pensar que en el futur potser el nostre cervell serà capaç de comunicar-se amb d'altres cervells, transmetent en qüestió de segons un bon grapat d'informació. Caldria veure per exemple com seria capaç un cervell de gestionar aquesta sobreinformació. O si seriem capaços de mentir modificant els nostres records.
Per tant, per explicar tot aquest concepte senzillament l'hauria de pensar i fer-vos-el arribar.
Un moment....
Fet :)
Això em fa reflexionar sobre el tipus de comunicació que tenim com a ésser humà. Tenim la comunicació no verbal i la comunicació verbal. Estem d'acord que amb ambdues estem transmetent molta informació. Ara bé, tant la comunicació verbal com la comunicació no verbal són una limitació per a la comunicació. El meu cervell actua molt més ràpid que ambdues!!! Quan estic escribint quelcom a l'ordinador o en paper, el meu cervell va molt més ràpid que no pas això. I perquè? Perquè jo ja sé el concepte. Només l'estic intentant plasmar. Quan jo vull explicar una anècdota, i m'enrecordo de l'anècdota, no m'entretinc a explicar-me-la o a repassar-me-la. Senzillament la tinc referenciada al meu cervell com a això o allò altre. Això m'ha fet pensar que en el futur potser el nostre cervell serà capaç de comunicar-se amb d'altres cervells, transmetent en qüestió de segons un bon grapat d'informació. Caldria veure per exemple com seria capaç un cervell de gestionar aquesta sobreinformació. O si seriem capaços de mentir modificant els nostres records.
Per tant, per explicar tot aquest concepte senzillament l'hauria de pensar i fer-vos-el arribar.
Un moment....
Fet :)
30 d’octubre 2011
Les setmanes temàtiques
És diumenge a la nit. Em torro una mica de pa i el vull acompanyar d'una mica d'embotit. Obro la nevera i em trobo un paquet per obrir de pernil dolç. Penso: "Merda! Setmana temàtica del pernil dolç" . Viure solter és això. Viure setmanes temàtiques d'allò més diverses: la setmana del tomàquet cherry, la setmana del formatge, la setmana de l'amanida,... A vegades, als que ens agrada viure la vida al límit, ens ho juguem tot i obrim un paquet de formatge i un de pernil dolç.
25 d’octubre 2011
sobre la mort de (des)coneguts
Recentment ha mort Marco Simoncelli, corredor de motos del mundial de motociclisme. Ha reiniciat en mi un debat que feia temps que tenia oblidat. Perquè sap greu la mort de gent que no coneixem?
Partint de la base que no li dessitjo la mort a ningú (en general), no entenc perquè ha d'afectar la mort d'una persona que no coneixem. En aquest cas concret, li pots tenir estima si ets seguidor de motos, però tampoc crec que n'hi hagi per tant. No vull ni pensar què pasaria si avui morís Leo Messi. Seria catalogat d'heroi mundial, immediatament seria el millor jugador de la història del fútbol encetant un interessant debat de que si no havia guanyat cap Mundial, bla bla bla. La justificació que n'he extet és, que potser ens veiem afectats d'aquestes morts tant superficials perquè són morts de gent que com a mínim ha deambulat per la teva vida. Persones de les quals n'has fet un prejudici, i que en termes generals et sabria greu que es morís.
És interessant notar que vivim com aquell nen petit que es tapa els ulls per protegir-se del que li fa por. I no reflexionem que més enllà del que vivim, veiem i sentim... passen moltes coses.
De morts n'hi ha cada dia.
Partint de la base que no li dessitjo la mort a ningú (en general), no entenc perquè ha d'afectar la mort d'una persona que no coneixem. En aquest cas concret, li pots tenir estima si ets seguidor de motos, però tampoc crec que n'hi hagi per tant. No vull ni pensar què pasaria si avui morís Leo Messi. Seria catalogat d'heroi mundial, immediatament seria el millor jugador de la història del fútbol encetant un interessant debat de que si no havia guanyat cap Mundial, bla bla bla. La justificació que n'he extet és, que potser ens veiem afectats d'aquestes morts tant superficials perquè són morts de gent que com a mínim ha deambulat per la teva vida. Persones de les quals n'has fet un prejudici, i que en termes generals et sabria greu que es morís.
És interessant notar que vivim com aquell nen petit que es tapa els ulls per protegir-se del que li fa por. I no reflexionem que més enllà del que vivim, veiem i sentim... passen moltes coses.
De morts n'hi ha cada dia.
06 d’octubre 2011
La por
La por. La por. La por.
La por és un dels sentiments més ancestrals que existeix. Pur. Tots els animals pateixen por. La por a morir, la por al que és desconegut, la por de qui desconfies,... són les pors que podem compartir amb qualsevol animal. Alhora però, per a l'home, la por també pot ser un sentiment racional. Potser el sentiment més racional que existeix. Coneixes una noia. Penses en ella. Penses en una possible relació. Penses que és la persona que et pot salvar. Penses que la vida ha de ser amb ella o amb ningú. Però també que és la persona que et pot destrossar. Penses que no podries suportar el rebuig. Penses, penses, penses. I comença la por.
La por a perdre allò que no has tingut... sona irracional oi?
La por és un dels sentiments més ancestrals que existeix. Pur. Tots els animals pateixen por. La por a morir, la por al que és desconegut, la por de qui desconfies,... són les pors que podem compartir amb qualsevol animal. Alhora però, per a l'home, la por també pot ser un sentiment racional. Potser el sentiment més racional que existeix. Coneixes una noia. Penses en ella. Penses en una possible relació. Penses que és la persona que et pot salvar. Penses que la vida ha de ser amb ella o amb ningú. Però també que és la persona que et pot destrossar. Penses que no podries suportar el rebuig. Penses, penses, penses. I comença la por.
La por a perdre allò que no has tingut... sona irracional oi?
05 d’octubre 2011
L'egoisme positiu
L'home és egoista per naturalesa. A mesura que m'he anat fent gran m'he anat convencent cada cop més que aquesta premissa és certa. A més, l'he alimentada amb el pensament de que els més egoistes són més feliços. Actuen sense pensar en els altres, i un bon grapat de vegades es surten amb la seva. Sona perfecte oi? No em preocupo pels altres i faig el que vull. Imaginem l'altre extrem però. Una persona que sempre pensa en els altres i que sempre fa el que els altres volen. Independentment de si la persona és feliç o no, és aquesta persona egoista? Tot i que no es surti amb la seva i no faci el que vulgui, de ben segur que extreu un benefici d'aquesta submissió. Potser fer feliç als altres el fa sentir bé, necessita tenir persones a prop seu,... Tot i que alguns podrien titllar de massa al límit la definició d'egoista, seria una persona egoista.
Amb un exemple més real i que serveix com a exemple clàssic en les discussions sobre l'egoisme, està la persona que realitza accions amb una ONG. Quan col·labores amb una ONG tots sabem que ho fas pel bé dels altres, però la satisfacció que sent aquesta persona fent-ho és elevada. Amb la qual cosa, tot i que el nostre voluntari ho passi malament, no visqui amb comoditats, i dediqui la vida als altres, s'estarà emportant una satisfacció. Així que es podria dir que ho fa per ella mateixa.
Tot i així, no seria just ficar en el mateix sac un àvar que només pensa en fer diners a costa dels altres, que un voluntari que decideix netejar pedres de l'últim vessament de petroli. I és que el llenguatge és molt tendenciós. Egoista és una paraula amb moltes connotacions negatives, amb la qual cosa és difícil pensar que una persona que deixa la seva vida per ajudar en una zona amb un conflicte armat es mereixi arrossegar totes aquestes connotacions negatives que comporta la paraula egoista. Per tant, podríem diferenciar-los parlant de l'egoisme negatiu i l'egoisme positiu. Un egoisme positiu seria aquell que les dues parts hi surten guanyant i un egoisme negatiu aquell en el que una de les dues parts surt perden.
Així si una persona marxa a l'Àfrica a combatre la fam li podria dir amb un somriure a la boca:
- Ets un egoista positiu!
Amb un exemple més real i que serveix com a exemple clàssic en les discussions sobre l'egoisme, està la persona que realitza accions amb una ONG. Quan col·labores amb una ONG tots sabem que ho fas pel bé dels altres, però la satisfacció que sent aquesta persona fent-ho és elevada. Amb la qual cosa, tot i que el nostre voluntari ho passi malament, no visqui amb comoditats, i dediqui la vida als altres, s'estarà emportant una satisfacció. Així que es podria dir que ho fa per ella mateixa.
Tot i així, no seria just ficar en el mateix sac un àvar que només pensa en fer diners a costa dels altres, que un voluntari que decideix netejar pedres de l'últim vessament de petroli. I és que el llenguatge és molt tendenciós. Egoista és una paraula amb moltes connotacions negatives, amb la qual cosa és difícil pensar que una persona que deixa la seva vida per ajudar en una zona amb un conflicte armat es mereixi arrossegar totes aquestes connotacions negatives que comporta la paraula egoista. Per tant, podríem diferenciar-los parlant de l'egoisme negatiu i l'egoisme positiu. Un egoisme positiu seria aquell que les dues parts hi surten guanyant i un egoisme negatiu aquell en el que una de les dues parts surt perden.
Així si una persona marxa a l'Àfrica a combatre la fam li podria dir amb un somriure a la boca:
- Ets un egoista positiu!
22 de maig 2011
sobre acampades...
Estem vivint un moment històric. La acampada de Barcelona, així com la de Madrid, han estat actes espontanis molt ben rebuts dins de gran part de la societat. Una societat generalment despreocupada per la política. Una societat (permeteu-me generalitzar) que vota sense saber el programa del partit. Una societat que canvia de canal quan veu un debat polític, que el primer que es llegeix d'un diari és la secció d'esports, i generalitzant, una societat distanciada totalment de la política. Partint d'aquesta base, i després d'assistir divendres nit a aquesta acampada, em sorgeixen algunes reflexions: ¿Ara aquesta societat està preocupada per la política? Jo, ja adverteixo de primeres, sóc el contrari d'un erudit en política, però vull llençar algunes reflexions sobre el que observo. Com quan em seia a dinar quan era petit, primer em menjaré la verdura (que no m'agrada), per deixar pel final l'ou fregit amb patates (que m'agraden).
Divendres vaig estar unes hores a la plaça Catalunya. Suficient per veure que allà s'hi ha juntat de tot. Sincerament hi ha un molt bon ambient i molta organització, però em sobra tota aquella gent que només hi va a fer bulto. A dir que ells hi van ser. A beure unes cervesses amb els amics i a fer fotos per pujar-les al facebook o al flickr. Totalment lícit. Però no conseqüent. No pots dialogar amb persones que van begudes. No pot aportar gaire una persona que va fumada. Però tampoc pots controlar qui va a la plaça Catalunya, i afortunadament, aquests no són els que estan al peu del canó. Aquests d'aquí dues setmanes no hi seran. Hi havia molta gent compromesa, molta gent amb ganes de fer coses i molta gent que es volia fer escoltar. Per tant, un altre problema. ¿Quina és la base de la sentada? Tot sembla que va enfocat directament als polítics, però ¿i els bancs? ¿Que ells no són tant o més culpables que els polítics? Hi ha propostes dirigides als bancs, però no es demana la responsabilitat penal que haurien de tenir els alts dirigents bancaris. L'eslògan de democràcia real ja és pura demagogia i per mi totalment desencaminat. Llegia en un article a l'Avui que la democracia és la que ha portat a aquests manifestants a la societat del benestar. Una societat amb Macs, Ipod, mòdems 3G, 3 cotxes per família, i en definitiva un nivell de vida que dubto que la gent vulgui deixar de gaudir. Llavors ¿què demanem? Llegint la pàgina web de democracia real ja, es veuen un seguit de propostes. A títol personal, hi ha propostes que són encertades (Control estricto del absentismo de los cargos electos en sus respectivos puestos) i d'altres que fan riure (Transporte público barato, de calidad y ecológicamente sostenible.). Si ho pensem fredament, si hi hagués un partit polític amb totes aquestes mesures, la societat els votaria? De fet, quanta gent haurà vist aquestes propostes en d'altres partits polítics? S'han llegit les propostes de tots els partits? Des del meu punt de vista, primer hauríem de fer molta crítica a nivell personal. Perquè veig molta gent descontenta i enfadada a la plaça Catalunya (no els hi falta raó), però veig poc coneixement sobre el que es diu o es parla.
La gent està descontenta amb els polítics. D'acord. La gent està desconcenta amb els bancs. D'acord. Però és que tu, jo o els manifestants que hi ha a la plaça Catalunya, ¿som diferents als polítics o als banquers? ¿Són d'una altra pasta? ¿Venen d'un altre mon? Són persones com tu i com jo, i per tant són una representació de la societat actual. Per mi, no s'ha de parlar de democracia real ja. El que és important és que canviïn les persones. Per això, s'hauria de posar més incidència en el canvi de la consciència social. "No hay pan para tanto chorizo" és cert avui dia. Però en la societat actual, perseguim el xoriço, l'engarjolem (si el pots agafar), i en surt un de nou (o el mateix). És propi del comportament humà. Entre les persones hi ha xoriços, aprofitats, assassins, mentirosos, demagògs, xenòfobs,... i fins que aquesta consciència social no canviï, continuarem igual. "¿La factura la vols amb IVA o sense IVA?" "Sense IVA clar". Gent que es cola al metro i es queixa que ha d'esperar 8 minuts per a que arribi el metro (fet real a les 5:00 a.m.). No ens creiem millor que el polític. No ens creiem millor que el banquer. Perquè tots fem aquesta societat i tots hem de canviar internament. M'agradaria poguer fer l'estudi de saber com canviaria la manera de fer dels manifestants de la plaça Catalunya si els donguessim poder. Quan trigarien a canviar. Sé que pot sonar a escèptic, derrotista o inclús una mica demagog, però l'experiència ens diu que les persones canvien. I amb el poder encara més i a pitjor. La nostra feina com a poble és lluitar contra les injústicies. Demanar el cap dels alts dirigents bancaris i els alts dirigents polítics que ens han ficat en aquest merder. Però hem de ser també autocrítics i canviar nosaltres conjuntament. M'agradaria pensar que els polítics ara tenen més por. Que ja no es riuen com feien abans. Que veuen que el poble es pot organitzar i que no poden fer amb nosaltres el que vulguin. Un polític pot posar una llei en la que en temps de crisi, es redueixin els impostos als qui més tenen. Tu que pots fer? Queixar-te a les urnes? És una opció si. Però a mi se m'acuden moltes més molt més eficients. Que vagin amb compte o ens plantarem a casa seva. I no serà a parlar.
Hem de millorar dia a dia. Aquesta sentada a la plaça Catalunya és una millora. Una millora molt i molt notable. Una millora del poble unit. Però queda molt camí per recòrrer. Ens hem d'assentar a la plaça Catalunya, però també ens hem d'assentar a casa nostra a pensar sobre nosaltres mateixos.
Sentar-se i pensar. I després sortir a actuar.
Divendres vaig estar unes hores a la plaça Catalunya. Suficient per veure que allà s'hi ha juntat de tot. Sincerament hi ha un molt bon ambient i molta organització, però em sobra tota aquella gent que només hi va a fer bulto. A dir que ells hi van ser. A beure unes cervesses amb els amics i a fer fotos per pujar-les al facebook o al flickr. Totalment lícit. Però no conseqüent. No pots dialogar amb persones que van begudes. No pot aportar gaire una persona que va fumada. Però tampoc pots controlar qui va a la plaça Catalunya, i afortunadament, aquests no són els que estan al peu del canó. Aquests d'aquí dues setmanes no hi seran. Hi havia molta gent compromesa, molta gent amb ganes de fer coses i molta gent que es volia fer escoltar. Per tant, un altre problema. ¿Quina és la base de la sentada? Tot sembla que va enfocat directament als polítics, però ¿i els bancs? ¿Que ells no són tant o més culpables que els polítics? Hi ha propostes dirigides als bancs, però no es demana la responsabilitat penal que haurien de tenir els alts dirigents bancaris. L'eslògan de democràcia real ja és pura demagogia i per mi totalment desencaminat. Llegia en un article a l'Avui que la democracia és la que ha portat a aquests manifestants a la societat del benestar. Una societat amb Macs, Ipod, mòdems 3G, 3 cotxes per família, i en definitiva un nivell de vida que dubto que la gent vulgui deixar de gaudir. Llavors ¿què demanem? Llegint la pàgina web de democracia real ja, es veuen un seguit de propostes. A títol personal, hi ha propostes que són encertades (Control estricto del absentismo de los cargos electos en sus respectivos puestos) i d'altres que fan riure (Transporte público barato, de calidad y ecológicamente sostenible.). Si ho pensem fredament, si hi hagués un partit polític amb totes aquestes mesures, la societat els votaria? De fet, quanta gent haurà vist aquestes propostes en d'altres partits polítics? S'han llegit les propostes de tots els partits? Des del meu punt de vista, primer hauríem de fer molta crítica a nivell personal. Perquè veig molta gent descontenta i enfadada a la plaça Catalunya (no els hi falta raó), però veig poc coneixement sobre el que es diu o es parla.
La gent està descontenta amb els polítics. D'acord. La gent està desconcenta amb els bancs. D'acord. Però és que tu, jo o els manifestants que hi ha a la plaça Catalunya, ¿som diferents als polítics o als banquers? ¿Són d'una altra pasta? ¿Venen d'un altre mon? Són persones com tu i com jo, i per tant són una representació de la societat actual. Per mi, no s'ha de parlar de democracia real ja. El que és important és que canviïn les persones. Per això, s'hauria de posar més incidència en el canvi de la consciència social. "No hay pan para tanto chorizo" és cert avui dia. Però en la societat actual, perseguim el xoriço, l'engarjolem (si el pots agafar), i en surt un de nou (o el mateix). És propi del comportament humà. Entre les persones hi ha xoriços, aprofitats, assassins, mentirosos, demagògs, xenòfobs,... i fins que aquesta consciència social no canviï, continuarem igual. "¿La factura la vols amb IVA o sense IVA?" "Sense IVA clar". Gent que es cola al metro i es queixa que ha d'esperar 8 minuts per a que arribi el metro (fet real a les 5:00 a.m.). No ens creiem millor que el polític. No ens creiem millor que el banquer. Perquè tots fem aquesta societat i tots hem de canviar internament. M'agradaria poguer fer l'estudi de saber com canviaria la manera de fer dels manifestants de la plaça Catalunya si els donguessim poder. Quan trigarien a canviar. Sé que pot sonar a escèptic, derrotista o inclús una mica demagog, però l'experiència ens diu que les persones canvien. I amb el poder encara més i a pitjor. La nostra feina com a poble és lluitar contra les injústicies. Demanar el cap dels alts dirigents bancaris i els alts dirigents polítics que ens han ficat en aquest merder. Però hem de ser també autocrítics i canviar nosaltres conjuntament. M'agradaria pensar que els polítics ara tenen més por. Que ja no es riuen com feien abans. Que veuen que el poble es pot organitzar i que no poden fer amb nosaltres el que vulguin. Un polític pot posar una llei en la que en temps de crisi, es redueixin els impostos als qui més tenen. Tu que pots fer? Queixar-te a les urnes? És una opció si. Però a mi se m'acuden moltes més molt més eficients. Que vagin amb compte o ens plantarem a casa seva. I no serà a parlar.
Hem de millorar dia a dia. Aquesta sentada a la plaça Catalunya és una millora. Una millora molt i molt notable. Una millora del poble unit. Però queda molt camí per recòrrer. Ens hem d'assentar a la plaça Catalunya, però també ens hem d'assentar a casa nostra a pensar sobre nosaltres mateixos.
Sentar-se i pensar. I després sortir a actuar.
14 d’abril 2011
Internet ens fa més tontos...
Fa temps que li vinc donant voltes a aquesta idea. I sincerament, cada cop hi crec més. Potser la frase no és del tot encertada. No és que Internet ens faci tontos, en el sentit intel·lectual, doncs gràcies a Internet podem saber moltes més coses, però em preocupa veure el procés mental que segueix el nostre cervell alhora de funcionar avui en dia.
Ens estem acostumant a tenir-ho tot molt ràpid. Volem resultats immediats. Patim el síndrome del clic compulsiu. Un exemple claríssim el trobem al facebook, on començant veient les fotogràfies d'un antic amic, acabem visitant el perfil d'una noia de Veneçuela, i llegint els comentaris al mur que li deixen els seus amics. Vivim enxufats a la informació. No és necessari retenir coses a la memòria, doncs fàcilment hi podem accedir des de qualsevol lloc. Jo, quan estava estudiant batxiller, criticava fermament haver d'estudiar-me els llibres que havia escrit aquell escriptor del segle XVIII. Avui dia, no em fa falta estudiar-m'ho. Però no és que no em faci falta estudiar-m'ho. Ho tinc sempre accessible. I què provoca això? Doncs que quan haig de fer funcionar la meva memòria, haig de fer autèntics esforços per recordar qualsevol cosa. M'hauré de fer tatuatges com Guy Pearce a Memento....
Crec que com moltes coses en la vida, hi hauria d'haver més educació en aquestes coses que acostumen a deixar-se a gust del consumidor. L'altra dia en un sopar amb amics, ens vam passar molt temps del mateix parlant de twitter, facebook,... coses que tothom pot consultar i comentar inclús en les mateixes eines. Molta gent que conec ja no fa coses fora de la feina. Arriba a casa, s'enxufa, i a consumir informació. Així estem després, comentant aquella sèrie, aquella pel·lícula,... i deixant de banda el contacte físic, la conversa llarga i tranquila, viure de manera més pausada.
Internet és un gran invent. Dels més importants de la història. Però si us plau, mirem-nos una mica més als ulls i recordem que nosaltres no tenim disc dur i processador. Tenim cervell, cor i sentiments.
Ens estem acostumant a tenir-ho tot molt ràpid. Volem resultats immediats. Patim el síndrome del clic compulsiu. Un exemple claríssim el trobem al facebook, on començant veient les fotogràfies d'un antic amic, acabem visitant el perfil d'una noia de Veneçuela, i llegint els comentaris al mur que li deixen els seus amics. Vivim enxufats a la informació. No és necessari retenir coses a la memòria, doncs fàcilment hi podem accedir des de qualsevol lloc. Jo, quan estava estudiant batxiller, criticava fermament haver d'estudiar-me els llibres que havia escrit aquell escriptor del segle XVIII. Avui dia, no em fa falta estudiar-m'ho. Però no és que no em faci falta estudiar-m'ho. Ho tinc sempre accessible. I què provoca això? Doncs que quan haig de fer funcionar la meva memòria, haig de fer autèntics esforços per recordar qualsevol cosa. M'hauré de fer tatuatges com Guy Pearce a Memento....
Crec que com moltes coses en la vida, hi hauria d'haver més educació en aquestes coses que acostumen a deixar-se a gust del consumidor. L'altra dia en un sopar amb amics, ens vam passar molt temps del mateix parlant de twitter, facebook,... coses que tothom pot consultar i comentar inclús en les mateixes eines. Molta gent que conec ja no fa coses fora de la feina. Arriba a casa, s'enxufa, i a consumir informació. Així estem després, comentant aquella sèrie, aquella pel·lícula,... i deixant de banda el contacte físic, la conversa llarga i tranquila, viure de manera més pausada.
Internet és un gran invent. Dels més importants de la història. Però si us plau, mirem-nos una mica més als ulls i recordem que nosaltres no tenim disc dur i processador. Tenim cervell, cor i sentiments.
21 de març 2011
20 de març 2011
Hem d'odiar els nazis?
Jo no vaig viure durant l'època nazi. No he llegit cap document nazi. No he parlat amb cap nazi. He vist pel·lícules sobre nazis (enemics preferits per la indústria dels EEUU), he jugat a algun joc on hi havia nazis i sobretot he estat bombardejat per aquest pensament: nazis dolents. Pensava l'altra dia sobre això, induit per la lectura del llibre "Un mundo feliz" d' Aldous Huxley. En aquest llibre es condicionava una part de la societat futura (civilitzada en diuen ells) amb missatges hipnòtics.
Doncs bé, com respondria avui una persona d'aquesta societat si un amic et presenta a un noi i et diu: "Aquest és el Marc. És nazi." El Marc no tindria amics. I el que a mi em preocupa i em va fer reflexionar és que tenim tants i tants condicionaments socials que no ens aturem a reflexionar. Tenim tant marcat què està bé i què està malament, que ja ens està bé. No tenim opinió. Tenim respostes reflexes. Condicionades. Vivim en una societat civilitzada.
- Hem d'odiar els nazis?
- Si. Hem d'odiar els nazis (primera resposta hipnòtica de la sessió número 1.254)
Doncs bé, com respondria avui una persona d'aquesta societat si un amic et presenta a un noi i et diu: "Aquest és el Marc. És nazi." El Marc no tindria amics. I el que a mi em preocupa i em va fer reflexionar és que tenim tants i tants condicionaments socials que no ens aturem a reflexionar. Tenim tant marcat què està bé i què està malament, que ja ens està bé. No tenim opinió. Tenim respostes reflexes. Condicionades. Vivim en una societat civilitzada.
- Hem d'odiar els nazis?
- Si. Hem d'odiar els nazis (primera resposta hipnòtica de la sessió número 1.254)
03 de març 2011
5è pecat capital
Conforme anem creixent ens anem coneixent. Moltes vegades fent revisió d'accions passades. A vegades inclús tendim a pensar en el nostre 'yo' passat i pensem que faríem les coses de manera diferent. Pensem això perquè ho veiem des del prisme del 'yo' present, traint-nos així a nosaltres mateixos. Doncs no pensem que el 'yo' passat en aquell moment, era el 'yo' present.
De tant en quant, realitzant aquest anàlisi introspectiu, pots descobrir coses de tu mateix que no t'agraden. Fa pocs dies, vaig reconèixer en mi sentiments d'enveja. I no em va resultar gens agradable sentir-los. Encara avui penso que podria tornar a sentir el mateix en la mateixa situació. I sent conscient que és enveja, no ho podria evitar. És normal sentir-se malament al sentir enveja? És l'enveja en sí una cosa dolenta? Jo, en el meu afany d'intentar fer sempre les coses com crec que s'han de fer (el que tothom em diu 'ets massa bo'), voldria intentar deixar de sentir enveja en certes situacions.
Pel meu bé... espero aconseguir-ho...
De tant en quant, realitzant aquest anàlisi introspectiu, pots descobrir coses de tu mateix que no t'agraden. Fa pocs dies, vaig reconèixer en mi sentiments d'enveja. I no em va resultar gens agradable sentir-los. Encara avui penso que podria tornar a sentir el mateix en la mateixa situació. I sent conscient que és enveja, no ho podria evitar. És normal sentir-se malament al sentir enveja? És l'enveja en sí una cosa dolenta? Jo, en el meu afany d'intentar fer sempre les coses com crec que s'han de fer (el que tothom em diu 'ets massa bo'), voldria intentar deixar de sentir enveja en certes situacions.
Pel meu bé... espero aconseguir-ho...
16 de febrer 2011
La dona d'esquena
Direcció a la feina, com sempre, vaig pensant en no res. Qualitat gens menyspreable, la mirada enfoca l'infinit, tret d'alguna repasada fortuita als vianants. La mirada perduda enfoca un objectiu a les 8:32. Una esquena de dona rossa. Cabells llargs i llissos, faldilla lleugerament bombada fins als genolls, Falten 1:03 per a que arribi el metro i camino darrera seu. Estem a 3 metres de distància i la meva ment comença a treballar. Dona de 25 anys, llavis humits pel pintallavis, ulls clars i pell fina. Mirada provocadora i sensual. S'atura quan decideix que entrarà al metro al costat de la màquina de refrescs i passo pel seu costat dret. Passen 10 metres i decideixo asseure'm. La temptació de girar-me i mirar. És gran, molt gran. Resoldre el misteri. Però decideixo aguantar. La sensació del record futur m'invaeix per sobre de satisfer la meva curiositat. Han estat tantes les decepcions que prefereixo deixar-me portar per la satisfacció de la imaginació.
13 de febrer 2011
avui, a frases que dónen ràbia "Si quereis os las presento"
En aquella situació en la que un amic teu, oblidant en tot moment l'època en que va estar solter, es creix, i tenint com a còmode coixí la seva relació actual, es presenta com a heroi salvador, Déu clement del cel, i es presta a ajudar als seus pobres amics a parlar amb aquell grupet de noies mirant als amics i dient "Si quereis os las presento"...
ai, quina poca memòria tenen alguns....
ai, quina poca memòria tenen alguns....
02 de febrer 2011
Efecto tupper...
Dícese de ese estado de forma rectangular, redondo o cuadrado que se le queda a la comida después de verter el contenido del tupper en un plato
31 de gener 2011
internet és cultura
Internet és una font d'informació. Però també de desinformació. Llegeixes tantes coses que al final ja no saps què és veritat i què no. Dic això perquè darrerament amb la nova llei anomenada Sinde que el govern vol aprovar he llegit autèntiques barbaritats de fonts contrastades i no contrastades. No diré noms per no difamar (no és que el meu blog sigui gaire llegit la veritat, però després de la llei Sinde... no m'agradaria acabar a la presó). El que és important és el concepte d'aquestes barbaritats. Podem llegir coses com que els internautes són delinqüents, que estem fent mal a la cultura, que no sortiran nous valors perquè ens carreguem la indústria discogràfica,... I un llarg etcètera que sincerament em fa venir caguera.
Analitzem la situació. Internet, s'està carregant la cultura. Des de que hi ha Internet, em penso que no he vist tantes pel·lícules, sèries, documentals,... en la meva vida. Els puc veure a més en l'idioma que jo decideixo, amb subtítols si ho decideixo, i quan jo decideixo sense veure publicitat. Puc comentar-les amb els meus amics (o no amics) mitjançant Internet, recomanar-la a amics meus que no viuen propers a mi, o ser recomanats segons els meus gustos en comparació a d'altres internautes. Per tant, de carregar-se la cultura res de res. Fomentar-la, fomentar-la i fomentar-la.
Que no sortiran nous valors perquè ens carreguem la indústria discogràfica. Aviam, aviam, aviam. Primer de tot, qui diu això són justament artistes que estan hípercolocats en l'escena musical, cinematogràfica,... i que per tant tenen motius econòmics per queixar-se. En segon lloc, fa 8 o 10 anys, un CD et podia costar 15€, 20€... i avui dia, gràcies a la pirateria (dic pirateria i gràcies amb orgull) pots comprar-te'l per 5€. I creieu-me que segueixen tenint beneficis. I gràcies a Internet a més, ja no són necessàries les indústries discogràfiques. Avui dia, qualsevol persona amb una petita inversió econòmica, pot grabar i distribuir el seu treball d'una manera més que digne. Per la qual cosa, ja no necessito que em grabin un cd físic amb un llibret físic i que em costi 15€. El canal és Internet. Aprofita'l o desapareix. I què és això de grabar un disc fer un porró de concerts en un any i a viure de les rentes? Els escollits que es poden guanyar bé la vida amb la indústria discogràfica (o cinematogràfica) guanyen molts i molts diners. Perquè? Perquè generen molts ingressos. Però d'on venen aquests ingressos? Del cd o dvd que pagues a 13€. Així que sentint-ho molt, si treure dos discos a la teva vida no t'ha enriquit, mala sort. A treballar d'una altra cosa vividor. O fes més concerts. Un actor treballa un any, fa una pel·lícula i cobra una pasta brutal. Doncs ho sento. Ara que ha sorgit Internet hauràs de guanyar un sou menor.
Per la qual cosa, aquí hi havia gent que s'estava enriquint. Un cop més a costa de la gent. Abans, per Canal +, comprar una pel·lícula per taquilla podia costar-te aproximadament 8€. Avui la pots comprar per 1,5€ i encara tenen beneficis. El i+, li oferien al meu pare per 200€ l'aparell. Fa un parell de messos li van donar gratis. Què ha passat doncs? Abans valia 200€ i ara no? I continuen tenint beneficis. Però on està el benefici? En oferir un servei de qualitat de quota mensual i que fidelitzi el consumidor. No hi ha volta de fulla. Que no ens intentin enganyar. És normal que directors, actors, artistes,... lluitin per fer desparèixer la pirateria. Qui voldria perdre el paraís en el que viuen? La cultura no desapareixerà perquè precisament cada cop hi ha més i més consumidors. Però s'ha acabat això d'enriquir-se. Si realment vols ser músic, actor,... no t'importarà fer concerts, teatre, més pel·lícules,...
A USA existeix una cosa que es diu netflix. Netflix és un servei de pagament mensual, en el qual per 8$ al mes, pots veure el contingut digital que vulguis quan vulguis (pel·lícules, sèries,...). He parlat amb molta gent, inclòs jo mateix (si, parlo amb mi) i tothom estaria disposat a pagar 8€ al mes per veure contingut digital de manera lliure. Però allà existeix una cosa que es diu mercat lliure, que pel que sembla, degut a coses com SGAE, Digital +, i aquests enriquidors de l'estil, no permetran encara que aquí arribi.
Jo ho sento molt, però Internet és cultura.
Jo no penso canviar. Que ho facin ells.
Analitzem la situació. Internet, s'està carregant la cultura. Des de que hi ha Internet, em penso que no he vist tantes pel·lícules, sèries, documentals,... en la meva vida. Els puc veure a més en l'idioma que jo decideixo, amb subtítols si ho decideixo, i quan jo decideixo sense veure publicitat. Puc comentar-les amb els meus amics (o no amics) mitjançant Internet, recomanar-la a amics meus que no viuen propers a mi, o ser recomanats segons els meus gustos en comparació a d'altres internautes. Per tant, de carregar-se la cultura res de res. Fomentar-la, fomentar-la i fomentar-la.
Que no sortiran nous valors perquè ens carreguem la indústria discogràfica. Aviam, aviam, aviam. Primer de tot, qui diu això són justament artistes que estan hípercolocats en l'escena musical, cinematogràfica,... i que per tant tenen motius econòmics per queixar-se. En segon lloc, fa 8 o 10 anys, un CD et podia costar 15€, 20€... i avui dia, gràcies a la pirateria (dic pirateria i gràcies amb orgull) pots comprar-te'l per 5€. I creieu-me que segueixen tenint beneficis. I gràcies a Internet a més, ja no són necessàries les indústries discogràfiques. Avui dia, qualsevol persona amb una petita inversió econòmica, pot grabar i distribuir el seu treball d'una manera més que digne. Per la qual cosa, ja no necessito que em grabin un cd físic amb un llibret físic i que em costi 15€. El canal és Internet. Aprofita'l o desapareix. I què és això de grabar un disc fer un porró de concerts en un any i a viure de les rentes? Els escollits que es poden guanyar bé la vida amb la indústria discogràfica (o cinematogràfica) guanyen molts i molts diners. Perquè? Perquè generen molts ingressos. Però d'on venen aquests ingressos? Del cd o dvd que pagues a 13€. Així que sentint-ho molt, si treure dos discos a la teva vida no t'ha enriquit, mala sort. A treballar d'una altra cosa vividor. O fes més concerts. Un actor treballa un any, fa una pel·lícula i cobra una pasta brutal. Doncs ho sento. Ara que ha sorgit Internet hauràs de guanyar un sou menor.
Per la qual cosa, aquí hi havia gent que s'estava enriquint. Un cop més a costa de la gent. Abans, per Canal +, comprar una pel·lícula per taquilla podia costar-te aproximadament 8€. Avui la pots comprar per 1,5€ i encara tenen beneficis. El i+, li oferien al meu pare per 200€ l'aparell. Fa un parell de messos li van donar gratis. Què ha passat doncs? Abans valia 200€ i ara no? I continuen tenint beneficis. Però on està el benefici? En oferir un servei de qualitat de quota mensual i que fidelitzi el consumidor. No hi ha volta de fulla. Que no ens intentin enganyar. És normal que directors, actors, artistes,... lluitin per fer desparèixer la pirateria. Qui voldria perdre el paraís en el que viuen? La cultura no desapareixerà perquè precisament cada cop hi ha més i més consumidors. Però s'ha acabat això d'enriquir-se. Si realment vols ser músic, actor,... no t'importarà fer concerts, teatre, més pel·lícules,...
A USA existeix una cosa que es diu netflix. Netflix és un servei de pagament mensual, en el qual per 8$ al mes, pots veure el contingut digital que vulguis quan vulguis (pel·lícules, sèries,...). He parlat amb molta gent, inclòs jo mateix (si, parlo amb mi) i tothom estaria disposat a pagar 8€ al mes per veure contingut digital de manera lliure. Però allà existeix una cosa que es diu mercat lliure, que pel que sembla, degut a coses com SGAE, Digital +, i aquests enriquidors de l'estil, no permetran encara que aquí arribi.
Jo ho sento molt, però Internet és cultura.
Jo no penso canviar. Que ho facin ells.
30 de gener 2011
Brote de clase 1
Porto una setmana anant a rehabilitació per un possible edema ossi al peu esquerra. Poca cosa a dir. Només que és força avorrit, i que m'hi estic una mica més d'una hora. Així que intento aprofitar el temps. En això estava l'altra dia, quan em vaig acabar de llegir el llibre "Guia de supervivencia zombie" de Max Brooks (fill de Mel Brooks). Un podria pensar que el llibre estaria tractat en forma d'humor, que diria bajanades, i que podries passar una bona estona rient. Doncs res més enllà. Es tracta realment d'una guia de supervivència per a epidèmies zombie. Diferenciant-lo per tipus (classe 1, 2, 3 o 4 en funció del número), analitzant els diferents terrenys, les armes, com atacar, com defensar,... inclús s'atreveix a posar diferents epidèmies històriques (aquí és on més patina, però).
La qüestió és que un cop m'havia acabat de llegir el llibre em vaig posar a pensar. En el llibre, el zombie sorgeix com a causa de la infecció d'un virus que mata la persona i la resucita amb l'estat de zombie. Un virus. Per tant, res d'extraordinari. Res d'estrany. Podria pasar. Així que de cop i volta em vaig sorprendre a mi mateix, a la sala de rehabilitació, analitzant el meu voltant i veient les meves possibilitats si per la porta entrés un zombie. Vaig veure que no tenia cap arma contundent. No tenia cap pal, cap ganivet. Cap arma que em permetés mantenir distància. Em sentia incòmode. Només tenia una d'aquelles gran boles toves que serveixen per fer rehabilitació amb els braços i que la veritat només em serviria per passar una bona estona jugant amb el zombie abans d'acabar infectat. El més greu de tot a més, és que no tenia cap altra via de sortida (tret fonamental si voleu sobreviure). Estava en una ratonera. De cop i volta, sento un gemec llunyà i un zombie camina arrossegant una cama entrant a l'habitació. És en aquell moment quan angoixat i esperant trobar-me amb la primera amenaça d'un brot de classe 1, enfoco la vista al suposat zombie i penso: "Roger... La gent gran també té dret a fer rehabilitació".
Toca canvi de llibre :)
La qüestió és que un cop m'havia acabat de llegir el llibre em vaig posar a pensar. En el llibre, el zombie sorgeix com a causa de la infecció d'un virus que mata la persona i la resucita amb l'estat de zombie. Un virus. Per tant, res d'extraordinari. Res d'estrany. Podria pasar. Així que de cop i volta em vaig sorprendre a mi mateix, a la sala de rehabilitació, analitzant el meu voltant i veient les meves possibilitats si per la porta entrés un zombie. Vaig veure que no tenia cap arma contundent. No tenia cap pal, cap ganivet. Cap arma que em permetés mantenir distància. Em sentia incòmode. Només tenia una d'aquelles gran boles toves que serveixen per fer rehabilitació amb els braços i que la veritat només em serviria per passar una bona estona jugant amb el zombie abans d'acabar infectat. El més greu de tot a més, és que no tenia cap altra via de sortida (tret fonamental si voleu sobreviure). Estava en una ratonera. De cop i volta, sento un gemec llunyà i un zombie camina arrossegant una cama entrant a l'habitació. És en aquell moment quan angoixat i esperant trobar-me amb la primera amenaça d'un brot de classe 1, enfoco la vista al suposat zombie i penso: "Roger... La gent gran també té dret a fer rehabilitació".
Toca canvi de llibre :)
24 de gener 2011
no aprecies el que tens fins que no ho perds...
això és el que m'ha passat al perdre la roda del ratolí
Subscriure's a:
Missatges (Atom)