sobre acampades...

Estem vivint un moment històric. La acampada de Barcelona, així com la de Madrid, han estat actes espontanis molt ben rebuts dins de gran part de la societat. Una societat generalment despreocupada per la política. Una societat (permeteu-me generalitzar) que vota sense saber el programa del partit. Una societat que canvia de canal quan veu un debat polític, que el primer que es llegeix d'un diari és la secció d'esports, i generalitzant, una societat distanciada totalment de la política. Partint d'aquesta base, i després d'assistir divendres nit a aquesta acampada, em sorgeixen algunes reflexions: ¿Ara aquesta societat està preocupada per la política? Jo, ja adverteixo de primeres, sóc el contrari d'un erudit en política, però vull llençar algunes reflexions sobre el que observo. Com quan em seia a dinar quan era petit, primer em menjaré la verdura (que no m'agrada), per deixar pel final l'ou fregit amb patates (que m'agraden).

Divendres vaig estar unes hores a la plaça Catalunya. Suficient per veure que allà s'hi ha juntat de tot. Sincerament hi ha un molt bon ambient i molta organització, però em sobra tota aquella gent que només hi va a fer bulto. A dir que ells hi van ser. A beure unes cervesses amb els amics i a fer fotos per pujar-les al facebook o al flickr. Totalment lícit. Però no conseqüent. No pots dialogar amb persones que van begudes. No pot aportar gaire una persona que va fumada. Però tampoc pots controlar qui va a la plaça Catalunya, i afortunadament, aquests no són els que estan al peu del canó. Aquests d'aquí dues setmanes no hi seran. Hi havia molta gent compromesa, molta gent amb ganes de fer coses i molta gent que es volia fer escoltar. Per tant, un altre problema. ¿Quina és la base de la sentada? Tot sembla que va enfocat directament als polítics, però ¿i els bancs? ¿Que ells no són tant o més culpables que els polítics? Hi ha propostes dirigides als bancs, però no es demana la responsabilitat penal que haurien de tenir els alts dirigents bancaris. L'eslògan de democràcia real ja és pura demagogia i per mi totalment desencaminat. Llegia en un article a l'Avui que la democracia és la que ha portat a aquests manifestants a la societat del benestar. Una societat amb Macs, Ipod, mòdems 3G, 3 cotxes per família, i en definitiva un nivell de vida que dubto que la gent vulgui deixar de gaudir. Llavors ¿què demanem? Llegint la pàgina web de democracia real ja, es veuen un seguit de propostes. A títol personal, hi ha propostes que són encertades (Control estricto del absentismo de los cargos electos en sus respectivos puestos) i d'altres que fan riure (Transporte público barato, de calidad y ecológicamente sostenible.). Si ho pensem fredament, si hi hagués un partit polític amb totes aquestes mesures, la societat els votaria? De fet, quanta gent haurà vist aquestes propostes en d'altres partits polítics? S'han llegit les propostes de tots els partits? Des del meu punt de vista, primer hauríem de fer molta crítica a nivell personal. Perquè veig molta gent descontenta i enfadada a la plaça Catalunya (no els hi falta raó), però veig poc coneixement sobre el que es diu o es parla.

La gent està descontenta amb els polítics. D'acord. La gent està desconcenta amb els bancs. D'acord. Però és que tu, jo o els manifestants que hi ha a la plaça Catalunya, ¿som diferents als polítics o als banquers? ¿Són d'una altra pasta? ¿Venen d'un altre mon? Són persones com tu i com jo, i per tant són una representació de la societat actual. Per mi, no s'ha de parlar de democracia real ja. El que és important és que canviïn les persones. Per això, s'hauria de posar més incidència en el canvi de la consciència social. "No hay pan para tanto chorizo" és cert avui dia. Però en la societat actual, perseguim el xoriço, l'engarjolem (si el pots agafar), i en surt un de nou (o el mateix). És propi del comportament humà. Entre les persones hi ha xoriços, aprofitats, assassins, mentirosos, demagògs, xenòfobs,... i fins que aquesta consciència social no canviï, continuarem igual. "¿La factura la vols amb IVA o sense IVA?" "Sense IVA clar". Gent que es cola al metro i es queixa que ha d'esperar 8 minuts per a que arribi el metro (fet real a les 5:00 a.m.). No ens creiem millor que el polític. No ens creiem millor que el banquer. Perquè tots fem aquesta societat i tots hem de canviar internament. M'agradaria poguer fer l'estudi de saber com canviaria la manera de fer dels manifestants de la plaça Catalunya si els donguessim poder. Quan trigarien a canviar. Sé que pot sonar a escèptic, derrotista o inclús una mica demagog, però l'experiència ens diu que les persones canvien. I amb el poder encara més i a pitjor. La nostra feina com a poble és lluitar contra les injústicies. Demanar el cap dels alts dirigents bancaris i els alts dirigents polítics que ens han ficat en aquest merder. Però hem de ser també autocrítics i canviar nosaltres conjuntament. M'agradaria pensar que els polítics ara tenen més por. Que ja no es riuen com feien abans. Que veuen que el poble es pot organitzar i que no poden fer amb nosaltres el que vulguin. Un polític pot posar una llei en la que en temps de crisi, es redueixin els impostos als qui més tenen. Tu que pots fer? Queixar-te a les urnes? És una opció si. Però a mi se m'acuden moltes més molt més eficients. Que vagin amb compte o ens plantarem a casa seva. I no serà a parlar.

Hem de millorar dia a dia. Aquesta sentada a la plaça Catalunya és una millora. Una millora molt i molt notable. Una millora del poble unit. Però queda molt camí per recòrrer. Ens hem d'assentar a la plaça Catalunya, però també ens hem d'assentar a casa nostra a pensar sobre nosaltres mateixos.

Sentar-se i pensar. I després sortir a actuar.

Internet ens fa més tontos...

Fa temps que li vinc donant voltes a aquesta idea. I sincerament, cada cop hi crec més. Potser la frase no és del tot encertada. No és que Internet ens faci tontos, en el sentit intel·lectual, doncs gràcies a Internet podem saber moltes més coses, però em preocupa veure el procés mental que segueix el nostre cervell alhora de funcionar avui en dia.

Ens estem acostumant a tenir-ho tot molt ràpid. Volem resultats immediats. Patim el síndrome del clic compulsiu. Un exemple claríssim el trobem al facebook, on començant veient les fotogràfies d'un antic amic, acabem visitant el perfil d'una noia de Veneçuela, i llegint els comentaris al mur que li deixen els seus amics. Vivim enxufats a la informació. No és necessari retenir coses a la memòria, doncs fàcilment hi podem accedir des de qualsevol lloc. Jo, quan estava estudiant batxiller, criticava fermament haver d'estudiar-me els llibres que havia escrit aquell escriptor del segle XVIII. Avui dia, no em fa falta estudiar-m'ho. Però no és que no em faci falta estudiar-m'ho. Ho tinc sempre accessible. I què provoca això? Doncs que quan haig de fer funcionar la meva memòria, haig de fer autèntics esforços per recordar qualsevol cosa. M'hauré de fer tatuatges com Guy Pearce a Memento....

Crec que com moltes coses en la vida, hi hauria d'haver més educació en aquestes coses que acostumen a deixar-se a gust del consumidor. L'altra dia en un sopar amb amics, ens vam passar molt temps del mateix parlant de twitter, facebook,... coses que tothom pot consultar i comentar inclús en les mateixes eines. Molta gent que conec ja no fa coses fora de la feina. Arriba a casa, s'enxufa, i a consumir informació. Així estem després, comentant aquella sèrie, aquella pel·lícula,... i deixant de banda el contacte físic, la conversa llarga i tranquila, viure de manera més pausada.

Internet és un gran invent. Dels més importants de la història. Però si us plau, mirem-nos una mica més als ulls i recordem que nosaltres no tenim disc dur i processador. Tenim cervell, cor i sentiments.

ens fem grans...

quan en lloc de fixar-te en "para mayores de..." et fixes en "para menores de..."

Hem d'odiar els nazis?

Jo no vaig viure durant l'època nazi. No he llegit cap document nazi. No he parlat amb cap nazi. He vist pel·lícules sobre nazis (enemics preferits per la indústria dels EEUU), he jugat a algun joc on hi havia nazis i sobretot he estat bombardejat per aquest pensament: nazis dolents. Pensava l'altra dia sobre això, induit per la lectura del llibre "Un mundo feliz" d' Aldous Huxley. En aquest llibre es condicionava una part de la societat futura (civilitzada en diuen ells) amb missatges hipnòtics.

Doncs bé, com respondria avui una persona d'aquesta societat si un amic et presenta a un noi i et diu: "Aquest és el Marc. És nazi." El Marc no tindria amics. I el que a mi em preocupa i em va fer reflexionar és que tenim tants i tants condicionaments socials que no ens aturem a reflexionar. Tenim tant marcat què està bé i què està malament, que ja ens està bé. No tenim opinió. Tenim respostes reflexes. Condicionades. Vivim en una societat civilitzada.

- Hem d'odiar els nazis?
- Si. Hem d'odiar els nazis (primera resposta hipnòtica de la sessió número 1.254)

5è pecat capital

Conforme anem creixent ens anem coneixent. Moltes vegades fent revisió d'accions passades. A vegades inclús tendim a pensar en el nostre 'yo' passat i pensem que faríem les coses de manera diferent. Pensem això perquè ho veiem des del prisme del 'yo' present, traint-nos així a nosaltres mateixos. Doncs no pensem que el 'yo' passat en aquell moment, era el 'yo' present.

De tant en quant, realitzant aquest anàlisi introspectiu, pots descobrir coses de tu mateix que no t'agraden. Fa pocs dies, vaig reconèixer en mi sentiments d'enveja. I no em va resultar gens agradable sentir-los. Encara avui penso que podria tornar a sentir el mateix en la mateixa situació. I sent conscient que és enveja, no ho podria evitar. És normal sentir-se malament al sentir enveja? És l'enveja en sí una cosa dolenta? Jo, en el meu afany d'intentar fer sempre les coses com crec que s'han de fer (el que tothom em diu 'ets massa bo'), voldria intentar deixar de sentir enveja en certes situacions.

Pel meu bé... espero aconseguir-ho...

La dona d'esquena

Direcció a la feina, com sempre, vaig pensant en no res. Qualitat gens menyspreable, la mirada enfoca l'infinit, tret d'alguna repasada fortuita als vianants. La mirada perduda enfoca un objectiu a les 8:32. Una esquena de dona rossa. Cabells llargs i llissos, faldilla lleugerament bombada fins als genolls, Falten 1:03 per a que arribi el metro i camino darrera seu. Estem a 3 metres de distància i la meva ment comença a treballar. Dona de 25 anys, llavis humits pel pintallavis, ulls clars i pell fina. Mirada provocadora i sensual. S'atura quan decideix que entrarà al metro al costat de la màquina de refrescs i passo pel seu costat dret. Passen 10 metres i decideixo asseure'm. La temptació de girar-me i mirar. És gran, molt gran. Resoldre el misteri. Però decideixo aguantar. La sensació del record futur m'invaeix per sobre de satisfer la meva curiositat. Han estat tantes les decepcions que prefereixo deixar-me portar per la satisfacció de la imaginació.

avui, a frases que dónen ràbia "Si quereis os las presento"

En aquella situació en la que un amic teu, oblidant en tot moment l'època en que va estar solter, es creix, i tenint com a còmode coixí la seva relació actual, es presenta com a heroi salvador, Déu clement del cel, i es presta a ajudar als seus pobres amics a parlar amb aquell grupet de noies mirant als amics i dient "Si quereis os las presento"...

ai, quina poca memòria tenen alguns....

Efecto tupper...

Dícese de ese estado de forma rectangular, redondo o cuadrado que se le queda a la comida después de verter el contenido del tupper en un plato

internet és cultura

Internet és una font d'informació. Però també de desinformació. Llegeixes tantes coses que al final ja no saps què és veritat i què no. Dic això perquè darrerament amb la nova llei anomenada Sinde que el govern vol aprovar he llegit autèntiques barbaritats de fonts contrastades i no contrastades. No diré noms per no difamar (no és que el meu blog sigui gaire llegit la veritat, però després de la llei Sinde... no m'agradaria acabar a la presó). El que és important és el concepte d'aquestes barbaritats. Podem llegir coses com que els internautes són delinqüents, que estem fent mal a la cultura, que no sortiran nous valors perquè ens carreguem la indústria discogràfica,... I un llarg etcètera que sincerament em fa venir caguera.

Analitzem la situació. Internet, s'està carregant la cultura. Des de que hi ha Internet, em penso que no he vist tantes pel·lícules, sèries, documentals,... en la meva vida. Els puc veure a més en l'idioma que jo decideixo, amb subtítols si ho decideixo, i quan jo decideixo sense veure publicitat. Puc comentar-les amb els meus amics (o no amics) mitjançant Internet, recomanar-la a amics meus que no viuen propers a mi, o ser recomanats segons els meus gustos en comparació a d'altres internautes. Per tant, de carregar-se la cultura res de res. Fomentar-la, fomentar-la i fomentar-la.

Que no sortiran nous valors perquè ens carreguem la indústria discogràfica. Aviam, aviam, aviam. Primer de tot, qui diu això són justament artistes que estan hípercolocats en l'escena musical, cinematogràfica,... i que per tant tenen motius econòmics per queixar-se. En segon lloc, fa 8 o 10 anys, un CD et podia costar 15€, 20€... i avui dia, gràcies a la pirateria (dic pirateria i gràcies amb orgull) pots comprar-te'l per 5€. I creieu-me que segueixen tenint beneficis. I gràcies a Internet a més, ja no són necessàries les indústries discogràfiques. Avui dia, qualsevol persona amb una petita inversió econòmica, pot grabar i distribuir el seu treball d'una manera més que digne. Per la qual cosa, ja no necessito que em grabin un cd físic amb un llibret físic i que em costi 15€. El canal és Internet. Aprofita'l o desapareix. I què és això de grabar un disc fer un porró de concerts en un any i a viure de les rentes? Els escollits que es poden guanyar bé la vida amb la indústria discogràfica (o cinematogràfica) guanyen molts i molts diners. Perquè? Perquè generen molts ingressos. Però d'on venen aquests ingressos? Del cd o dvd que pagues a 13€. Així que sentint-ho molt, si treure dos discos a la teva vida no t'ha enriquit, mala sort. A treballar d'una altra cosa vividor. O fes més concerts. Un actor treballa un any, fa una pel·lícula i cobra una pasta brutal. Doncs ho sento. Ara que ha sorgit Internet hauràs de guanyar un sou menor.

Per la qual cosa, aquí hi havia gent que s'estava enriquint. Un cop més a costa de la gent. Abans, per Canal +, comprar una pel·lícula per taquilla podia costar-te aproximadament 8€. Avui la pots comprar per 1,5€ i encara tenen beneficis. El i+, li oferien al meu pare per 200€ l'aparell. Fa un parell de messos li van donar gratis. Què ha passat doncs? Abans valia 200€ i ara no? I continuen tenint beneficis. Però on està el benefici? En oferir un servei de qualitat de quota mensual i que fidelitzi el consumidor. No hi ha volta de fulla. Que no ens intentin enganyar. És normal que directors, actors, artistes,... lluitin per fer desparèixer la pirateria. Qui voldria perdre el paraís en el que viuen? La cultura no desapareixerà perquè precisament cada cop hi ha més i més consumidors. Però s'ha acabat això d'enriquir-se. Si realment vols ser músic, actor,... no t'importarà fer concerts, teatre, més pel·lícules,...

A USA existeix una cosa que es diu netflix. Netflix és un servei de pagament mensual, en el qual per 8$ al mes, pots veure el contingut digital que vulguis quan vulguis (pel·lícules, sèries,...). He parlat amb molta gent, inclòs jo mateix (si, parlo amb mi) i tothom estaria disposat a pagar 8€ al mes per veure contingut digital de manera lliure. Però allà existeix una cosa que es diu mercat lliure, que pel que sembla, degut a coses com SGAE, Digital +, i aquests enriquidors de l'estil, no permetran encara que aquí arribi.

Jo ho sento molt, però Internet és cultura.

Jo no penso canviar. Que ho facin ells.

Brote de clase 1

Porto una setmana anant a rehabilitació per un possible edema ossi al peu esquerra. Poca cosa a dir. Només que és força avorrit, i que m'hi estic una mica més d'una hora. Així que intento aprofitar el temps. En això estava l'altra dia, quan em vaig acabar de llegir el llibre "Guia de supervivencia zombie" de Max Brooks (fill de Mel Brooks). Un podria pensar que el llibre estaria tractat en forma d'humor, que diria bajanades, i que podries passar una bona estona rient. Doncs res més enllà. Es tracta realment d'una guia de supervivència per a epidèmies zombie. Diferenciant-lo per tipus (classe 1, 2, 3 o 4 en funció del número), analitzant els diferents terrenys, les armes, com atacar, com defensar,... inclús s'atreveix a posar diferents epidèmies històriques (aquí és on més patina, però).

La qüestió és que un cop m'havia acabat de llegir el llibre em vaig posar a pensar. En el llibre, el zombie sorgeix com a causa de la infecció d'un virus que mata la persona i la resucita amb l'estat de zombie. Un virus. Per tant, res d'extraordinari. Res d'estrany. Podria pasar. Així que de cop i volta em vaig sorprendre a mi mateix, a la sala de rehabilitació, analitzant el meu voltant i veient les meves possibilitats si per la porta entrés un zombie. Vaig veure que no tenia cap arma contundent. No tenia cap pal, cap ganivet. Cap arma que em permetés mantenir distància. Em sentia incòmode. Només tenia una d'aquelles gran boles toves que serveixen per fer rehabilitació amb els braços i que la veritat només em serviria per passar una bona estona jugant amb el zombie abans d'acabar infectat. El més greu de tot a més, és que no tenia cap altra via de sortida (tret fonamental si voleu sobreviure). Estava en una ratonera. De cop i volta, sento un gemec llunyà i un zombie camina arrossegant una cama entrant a l'habitació. És en aquell moment quan angoixat i esperant trobar-me amb la primera amenaça d'un brot de classe 1, enfoco la vista al suposat zombie i penso: "Roger... La gent gran també té dret a fer rehabilitació".

Toca canvi de llibre :)

no aprecies el que tens fins que no ho perds...

això és el que m'ha passat al perdre la roda del ratolí

"No existeixen els problemes...

només situacions". Aquesta frase l'he extret de la pel·lícula "Revolver" (Guy Ritchie, 2005). Una frase que la llegeixes en un llibre d'autoajuda i sembla cursi, però que dita per un tipus dur, en una imatge fosca, amb veu greu i amb una mirada d'aquestes que sembla que estigui mirant a l'infinit, és la frase més profunda que has sentit mai. La pel·lícula (i el director) m'encanta i és una reflexió sobre l'ego que em va sembla molt interessant.

La frase em va agradar perquè és certa. Però llavors, perquè tendim a buscar-nos problemes? O perquè li diem problemes si només són situacions? La wikipedia (en castellà) diu que:

"Un problema es lo que pertenece o se juzga bajo el punto de vista de la contingencia, es decir la posibilidad e imposibilidad de las situaciones y cosas. Lo que puede generar inquietud o perturbar la paz o existencia de quien lo tiene en su conciencia."

Una mica rebuscada, estic d'acord. Quan t'has de llegir una definició dues vegades... malament anem. Però perquè li diem problema? Imaginem dues persones: A i B. Ambdues s'han de comprar un sofà per casa seva. Però A gaudeix anant a comprar, mirant catàlegs, preguntant,... i en canvi B no es decideix mai, anirà a dues botigues i passarà un mal moment. És curiós doncs que A estarà més temps en tot el procés de compra, i en cap moment se sentirà angoixada i en canvi B potser s'està 2 hores en tot el procés, però fins al moment de la compra pensarà que té un problema. I la situació és la mateixa.

El que vull dir és que això que anomenem problemes depén totalment de la prespectiva, i que és totalment subjectiu. Però ara, quan tinc una situació, em pregunto: alguna de les situacions que he viscut a la vida i m'han angoixat, han derivat en alguna nova situació de catastrofe inimaginable? Val la pena angoixar-me?

:)

Els tags infinits...

Em considero una persona que no té problemes en canviar la manera de ser i/o les opinions. En el transcurs del temps el teu entorn canvia, la teva percepció canvia, analitzes les coses des d'un punt de vista nou, i per tant, com a resultat de diferents factors, tu mateix canvies. El teu discurs canvia, la teva manera de vestir canvia, la teva manera d'argumentar... Tot i així, amb aquesta necessitat que tenim de posar nom a les coses i aquesta limitació que ens ofereix el llengüatge, encara utilitzem els adjectius per definir coses de manera immutable al llarg del temps. Diem coses com "El Pau és tossut" (m'he preocupat d'escollir un nom de persona que no conegui :D) i això és així. El Pau és un tossut i en qualsevol discussió podem treure un argument com "és que ets tossut..." i quedar-nos tant amples. I no discuteixis Pau que encara reforçaràs el seu argument. "La Maria és simpàtica" i sempre esperaràs que la Maria estigui de bon humor i et faci riure. Perquè ella és així. Segur? Sempre?

Anem al concepte. Crec que el llengüatge és tendenciós alhora d'usar els adjectius. Parlem d'una manera que els fa infinits en el temps. Ningú és tossut el 100x100 del temps. I si ho és el 60x100 no es mereix que li possis el tag de tossut. Tant se val que sigui un adjectiu positiu o negatiu. Tu diga-li a una persona cada dia que és bona, que és bona, que és bona,... I al cap de dos setmanes et dirà que te'n vagis a la merda. I a partir d'aquell dia diràs que té massa caràcter.

Però oju peligru que també hi ha gent que s'escuda darrera dels adjectius. Les persones que estant sent infidels sense dir-li a la parella per exemple... Els hi dius "Oye... ¿estás siendo un poco cabrón no?" I et responen: "Es que yo soy así tio". Si clar, no anèssim a canviar ara tampoc no?

...mmmm potser d'aquí dos dies esborro aquesta entrada...

De compres...

L'altre dia, dinant amb un amic, em va explicar que va anar al Corte Inglés a comprar una cartera per la seva xicota. Volia una cartera bona, així que se li va acudir anar a Prada. Un cop allà, un home amb un accent italià li ensenyava les carteres, agafant-les amb molt d'estil amb la punta dels dits, i explicant-li delicadament els diferents compartiments que tenia. Mentrestant ell no parava de pensar que només volia saber el preu. Després del xou, es va atrevir a preguntar el preu d'una. 130€ li va dir l'italià. Guardant les compostures i assentint lentament amb el cap es va quedar estoicament. Jo li vaig dir que es podria haver girat de manera pausada, mirar als dos costats i sortir corrents d'allà braços en alt. Però tenim una cosa que es diu educació que ens fa aguantar els crits interns. Molt acertadament li va preguntar: "¿No tenéis más baratas?" I li diu "Tenemos esta por 310€" Alarm! Alarm! Confusió i pànic recorre pel seu cap mentre una suor freda li recòrre l'esquena. Amb aquest accent italià el primer cop havia entès 130€ quan volia dir 330€!!! En aquest moment, no sabem perquè, no té cap raó de ser però el mires a la cara i li dius:

- ¿A que hora cerrais?
- A las 20:00
- Pues luego vuelvo si eso.
- Si, claro - somriure inclòs

El Secret de la Breu història del temps

Fa poc vaig llegir dos llibres ben diferents: "El Secret" de Rhonda Byrne. I "Breu història del temps". Un és un llibre d'aquests denominats d'autoajuda i que fa tanta vergonya dir que has llegit i tal. I l'altre un d'aquests que agrada dir que has llegit. No diré quin és quin :). La cosa va quedar nivellada.

El fet és que en el del Hawking, parla de molts temes que m'apassionen. D'on venim, viatges en el temps, la creació de l'univers,... I realment són temes que em fascinen. Poder saber tant i tant de fets que van pasar fa milions d'anys em sembla increible. I tot gràcies a l'observació i reflexió. Per exemple, fa referència als grecs per parlar de descobriments del segle XX. Ho hem descobert ara si, però els grecs ja en parlaven. Simplement genial.

En Hawking ens explica a grans trets les forces gravitacionals per a grans masses i per a masses molt petites (a nivell quàntic). Així que seguint fórmules físiques som capaços de determinar la posició d'un planeta (per exemple) de manera molt precisa d'aquí 10 minuts, 1 any o 30 anys. Partint de la base que les masses a nivell quàntic també es basen en lleis físiques, seria possible determinar-ne la seva posició d'aquí 10 minuts, 1 any o 30 anys? Els físics deterministes es preguntaven (i creien) que, en el cas de disposar d'eines que ens permetessin el complex càlcul computacional de determinar la posició d'aquí 10 minuts, 1 any o 30 anys de totes i cadascuna de les particules que formen part del planeta terra, seria possible predir el futur d'aquí 10 minuts, 1 any o 30 anys? Tot semblaria indicar que si, que seria possible. Però segons uns experiments posteriors, en analitzar la posició d'una sola particula quàntica, era necessari estudiar-la emetent un feix de llum que modificava la seva trajectòria, i per tant no era possible determinar la seva posició futura. Tot i així, alguns científics com Einstein (sempre recolza dir que Einsten ho pensava) creien que potser el fet d'emetre aquest feix de llum i el desviament que aquest comportava podria també estar regit per lleis de la física i no seria tan arbitrari. Amb la qual cosa, seria possible saber on estaré jo d'aquí 10 minuts, 1 any o 30 anys. Per tant, seguiriem sent lliures? Si donem la raó a Einstein, ho som perquè no tenim la capacitat de calcular-ne les fórmules. Bé, potser el vident africà Baba que té els esperits més ràpids i eficients té la fórmula. Penseu que té un 100x100 d'efectivitat i resultats immediats.

Combinar tots aquests conceptes d'en Hawking amb el Secret de la Sra. Byrne em va resultar divertit. En aquest llibre, exposa una llei (no física, sinó espiritual) en la que convida a tothom a controlar les lleis de l'atracció de l'univers per atraure les coses positives. Resumint, ens diu que tot el que ens passa a la vida, ho hem atret nosaltres amb els nostres pensaments i manera d'actuar. I que amb un entrenament i manera de pensar concret serem capaços d'atraure el que nosaltres dessitgem. Home, la veritat és que pot sonar pretenciós, ja que si tot el mon utilitza la seva tècnica i pensa en com fer-se ric (creieu-me que ho diu) i en viure una vida de roses, no hi hauria tantes desgràcies. Segons ella pensar en la pobresa, malaties i desgràcies atrau més pobresa, malalties i desgràcies. Així que si ets un pobre desgraciat infeliç (alhora) has de pensar que ets un ric agraciat feliç.


Així de fàcil senyor Hawking.


(reconèc però que crec en moltes coses de les que diu la Sra. Byrne)

$$$$$

De tant en tant, m'agrada treure temes quan estic en grup per viure un debat, per saber l'opinió dels altres i perquè m'agrada saber com pensen les persones. Un dels temes que sempre trec a taula és el dels diners. Preguntes com: si et toquen 7 milions d'euros creus que series el mateix? tindries els mateixos amics? la mateixa parella? Em reservo la meva opinió, però és força divertit sentir les respostes de la gent i el que es pot allargar la conversa. Proveu-ho, però és curiós veure com agrada parlar d'uns diners que no tenim. Sempre en positiu, clar. Mai en negatiu (mai més podré dir aquesta frase sempre pensar en Van Gaal). Immediatament després faig la meva pregunta estrella: si et toquen 7 milions d'euros tens suficient? "Si" responen la gran majoria. I pregunto: i si et toquen 14 milions donaries la meitat a la beneficència? Ah! Alerta! Això ja és diferent!

Un punt positiu més per a l'egoisme del ser humà. Bravo!

un botó...

Ahir veient Mystic River pensava que estaria bé tenir un botonet que cada cop que l'apretis ploressis. Tens ganes de plorar, de desfogar-te. Apretes el botó i llestos. Deixes anar tota la merda fora. Seria com tirar de la cadena. Això si, res de dosificador.

rebelió

Em declaro en contra de converses que comencin com "Te acuerdas cuando...."

Em declaro en contra de converses que parlin de l'euribor.

Em declaro en contra de converses que parlin dels colors dels meus mobles.

Em declaro en contra de parlar d'un suposat fill quan ni tan sols tens parella.

El fi de l'estiu...

No hi ha pitjor moment per un home que aquell en el que després de messos portant els peus desputllats s'ha de possar les primeres sabates... En aquest moment és quan penso: s'ha acabat l'estiu.

Les vacances són com anar a cagar

Les vacances són com anar a cagar. Com més a prop estàs, més ganes tens.