08 de desembre 2011

El coneixement del tot

El ser humà és curiós per naturalesa. Sempre vol saber més. Sempre en sap més. Cada cop viatgem més lluny, sabem més de l'univers. Cada cop sabem més de les enfermetats que patim, les tractem per evitar-les. Recordo que fa un temps vaig llegir una notícia en la que uns científics creien possible dirigir un tornado i moure'l cap a una direcció o una altra. Tenim límit?

Comparar el coneixement que tenim ara amb el que teniem fa 100 anys és irrisori. Cada cop sabem més coses, és un fet. Però pot arribar el dia en el que el ser humà ho sàpiga tot? Obrim les nostres ments perquè no és un exercici fàcil. Per entendre aquesta premisa cal posar límit al coneixement. És a dir, cal entendre que el coneixement no és infinit. Hem de pensar que no estem pensant en el coneixement que tindrem potser d'aquí 100 anys. Estic parlant del coneixement que tindrem d'aquí 10 segles per exemple. El ser humà cada cop és més semblant a la figura creada per nosaltres mateixos que hem anomenat Déu. Creem i salvem vides. Modifiquem el nostre entorn. Cada cop controlem més el nostre entorn i tampoc sembla tenir límit la nostra ambició de saber-ne més. Què passaria doncs si arriba el dia en el què el ser humà esbrina tot el coneixement? Quan dic tot és tot. Demostrar si Déu existeix o no (tot i que ara sigui qüestió de fe), saber què et passarà d'aquí 1 any, etc. Per mi, un ser humà (o societat) que ho sàpiga tot està condenada a morir. No crec que gaudir de la vida sigui suficient per mantenir una espècie en vida. O tens contra què lluitar, cap a on avançar, o no tindràs suficients motivacions per seguir vivint.