Qui més qui menys utilitza un alt percentatge del temps a treballar per d'altri. Alço la ma. Molts dies, quan estic a punt d'entrar a l'edifici on treballo, m'aturo al davant i me'l miro de d'alt a baix. Sempre em faig les mateixes preguntes: "Realment és important aquest treball que vaig a fer? És important per a la societat? Cap a on va aquesta societat? Pot la societat com a massa decidir cap a on vol anar? Puc jo?" Em quedo plantat 3 segons que és el que em dura la tonteria matutina. Però perquè acostuma el treballador corrent a sentir-se alienat d'una feina que realitza 8 hores al dia? PAM! Analogia.
Quan era petit, creia que era torturat i vaig estar a punt de denunciar als meus pares per maltractament. Però mentre parlàvem de les fluctuacions del mercat bursatil a la Xina, vaig comentar el tema amb els meus companys de P3 al pati de l'escola. Vaig esbrinar que:
- Els nens de P3 no saben res sobre fluctuacions (si més no del mercat bursàtil).
- Tots els pares donaven als seus fills peix i verdura per menjar. Bé, o això o tenien un pla massa maquiavèlic.
Odiava el peix. Odiava la verdura. Peix + verdura = tragèdia grega. Només amb 3kg de mayonesa era capaç de mig empassar-m'ho.
Quan vaig ser una mica més gran, les meves ganes de denunciar als meus pares no van minvar. Alguns dies, els meus pares marxaven i tenien la gossadia de no deixar-me el menjar preparat. A mi!!! I clar, el pa amb embotit està bé. Molt bé de fet, però arriba un moment que et canses (o et quedes sense pa...). Així que et comences a iniciar en el mon de la cuina creativa. Vaig decidir fer-me uns espaguetis amb salsa de paté. No em pregunteu perquè. M'agradaven els espaguetis. M'agradava el paté. Vaig seguir un model relacionarl bàsic. Contextualitzant la situació, tenir Internet no era normal. Així que, bullir espaguetis? OK. Salsa de paté? Mec! Error! Alarm! Vaig posar en una paella mantega i quan la mantega estava ben calenteta, vaig afegir mitja barra de paté amb pebre. Resultat al plat? Uns bonics espaguetis blancs amb fons de pasta de paté amb grumolls. Estava bo aquest plat? I tant!!! Boníssim!!! (Mode irony: off).
Per una banda, tenim un nen petit que s'ha de menjar un peix amb verdures si o si. No té poder de decisió. Però per l'altre tenim un nen jove que és capaç de menjar-se el plat més fastigós del mon i trobar-lo exquisit. El motiu no és més que l'alienació que pateix un ser humà quan no es veu implicat en el procés de creació. A un nen petit el portes a collir la verdura al camp. L'ensenyes a rentar-la i tallar-la, i de ben segur que el plat de verdures d'aquell dia el trobarà molt millor que els altres. Però al noi més gran no li portis un plat d'espaguetis blancs amb una pasta rara que no sap què és, perquè t'ho fotrà pel cap.
Habitualment a les feines trobem 3 o 4 cuiners i la resta son ajudants de cuina que pelen patates. Així que ara, quan estic a punt d'entrar al meu edifici abans de treballar penso: "Que m'haurà fet la meva mama avui per dinar? Porto el pelapatates?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada