Em considero una persona que no té problemes en canviar la manera de ser i/o les opinions. En el transcurs del temps el teu entorn canvia, la teva percepció canvia, analitzes les coses des d'un punt de vista nou, i per tant, com a resultat de diferents factors, tu mateix canvies. El teu discurs canvia, la teva manera de vestir canvia, la teva manera d'argumentar... Tot i així, amb aquesta necessitat que tenim de posar nom a les coses i aquesta limitació que ens ofereix el llengüatge, encara utilitzem els adjectius per definir coses de manera immutable al llarg del temps. Diem coses com "El Pau és tossut" (m'he preocupat d'escollir un nom de persona que no conegui :D) i això és així. El Pau és un tossut i en qualsevol discussió podem treure un argument com "és que ets tossut..." i quedar-nos tant amples. I no discuteixis Pau que encara reforçaràs el seu argument. "La Maria és simpàtica" i sempre esperaràs que la Maria estigui de bon humor i et faci riure. Perquè ella és així. Segur? Sempre?
Anem al concepte. Crec que el llengüatge és tendenciós alhora d'usar els adjectius. Parlem d'una manera que els fa infinits en el temps. Ningú és tossut el 100x100 del temps. I si ho és el 60x100 no es mereix que li possis el tag de tossut. Tant se val que sigui un adjectiu positiu o negatiu. Tu diga-li a una persona cada dia que és bona, que és bona, que és bona,... I al cap de dos setmanes et dirà que te'n vagis a la merda. I a partir d'aquell dia diràs que té massa caràcter.
Però oju peligru que també hi ha gent que s'escuda darrera dels adjectius. Les persones que estant sent infidels sense dir-li a la parella per exemple... Els hi dius "Oye... ¿estás siendo un poco cabrón no?" I et responen: "Es que yo soy así tio". Si clar, no anèssim a canviar ara tampoc no?
...mmmm potser d'aquí dos dies esborro aquesta entrada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada